La maquina de fer monedes de sis

Una màquina de fer peces de sis.

Ja feia temps que es deia que pels voltants hi havia una màquina de fer moneda.

Per tots els pobles veïns en corrien moltes de peces de sis falsificades. Tot eren suposicions, però ningú sabia del cert on es fabricaven aquelles peces, que de tant ben fetes eren quasi quasi com les del govern.

Mes d’un i mes de dos havien vist llum de nit al bell fons d’una torrentera que s’amagava, es perdia i es fonia entre l’espessat dels brucs i arbossos. Per això es deia i es murmurava que aquella màquina era al poble de Fitó. Fins i tot molts creien que n’eren sabedors un propietari dels millor d’aquest poble i un menestral que no tenia massa bona fama. Però ningú en sabia res del cert i tot el que es deia eren meres suposicions.

Un capvespre arribà a casa meva lo subcabo de la divisió de La Bisbal del Mossos d’esquadra, l’hi deien lo subcabo Pujol.

El meu avi, que al cel sia, era l’alcalde llavors. Fitó tenia alcalde, tenia recaptador de contribucions i fins i tot despenedor de butlles. Aquests dos càrrecs eren a mans d’aquell guardabosc que havia estat cabo furriel, que, com ja us he explicat, m’acompanyava vestit de gala a la professo de Corpus quan passàvem temporades a la vila, i que l’hi deien, per que s’ho deia, en Muratalla. Avui a Fitó no n’hi ha de recaptador de contibucions, ni despenedor de butlles, i d’alcalde sols en tenim un tros, i encara gràcies als de Fonteta, amb qui ens agregaren ja fa temps.

Lo subcabo dels Mossos, al arribar cridà a un costat al meu avi ja que eren molt amics, i l’hi digué que no dubtava poc ni molt, que sabia on era la màquina de fer peces de sis. Que si be no sabia del cert a on la tenien amagada, sabia que era pels voltants de can Marines, on tenia en Pasa-rius, en Miralles i a dos o tres altres Mossos apostats per que vigilessin tota la nit. Ell a la matinada hi aniria, i estava decidit a fer i usar totes les estratagemes i argúcies per descobrir el que feia temps el tenia capficat i amoïnat.

Can Marines es una casa que es troba a cosa de cinc-cents metres de la casa rectoral i l’església de Fitó, sent la casa mes veïna que te. Es edificada sobre un petit promontori i es troba a peu mateix del camí que va de l’església al Mas Cals. Era i fou sempre refugi de contrabandistes, i mes d’una i de dues vegades hi havia anat a parir dones que havien estat enganyades i que volien amagar la seva falta. De veïns fora de la Església, els mes propers eren i són a can Cals, a can Plaja, a can Puig i a can Juanola. Uns per un costat i els altres per l’altres són a mes d’un quart de distància i amagats entre l’espessor de frondoses suredes, el que fa que no es vegin l’un a l’altre.

De tal manera que lo subcabo dels Mossos ho opinava, així ho creia el meu avi. Molt abans de trenc d’alba lo subcabo ja havia parlat amb els subordinats que a les seves preguntes l’hi respongueren que no havien sentit ni el mes petit soroll en tota la nit, excepte el cascabellejar del matxo dins la cort o el xisclejar d’alguna òliva que sens dubte anava a beure’s l’oli de la llàntia de l’esglèsia.

Les primeres espurnes de la llum del nou dia començaven a retallar els brancatges dels suros quan les portes de can Marines s’obriren donant pas a en Baldiri, tal era el seu nom. Després d’estirar-se i fer un badall, com si del llit n’hagués sortit encongit, tot descordant-se el darrer botó de les calces, es dirigí vers la soca d’un gros i corpulent suro. Justament en aquell suro s’hi amagava lo subcabo Pujol, qui posant-li la ma sobre les espatlles li digué:

 

-          Ja sabeu Baldiri, i crec que no dubtareu ni mica, que vos estimo pels serveis que mes d’una vegada m’heu prestat a mi, a la justícia i a la llei, a qui represento. Doncs dit això, vos diré perquè, encara que se us faci estrany, soc aquí a aquestes hores. Ahir em donaren l’ordre d’agafar-vos a vos i a la vostra família. I que amb vosaltres m’endugués la màquina de fer moneda que teniu molt a prop d’aquí amagada. Sé la pena que deveu patir en ser descobert, i sé que no tota la culpa es vostra, puig haveu estat enganyat. Mes veig una manera de poder, sinó del tot, millorar la vostra pena: aqueix medi es que em digueu la veritat de tot. Arrepentiu-vos de lo fet i jo, així ho faré constar i faré tot el que pugui a favor de l’amic Baldiri. Ara ja sabeu perquè soc aquí i perquè he vingut. Ara a vos us toca parlar si es cas que vulgueu millorar lo càstig que us espera.

 

-          Res sé de la màquina de fer diners que vostè em parla i pot de mi fer lo que millor li sembli que ben pur soc de quant puguin acusar-me els meus enemic i els que a mi mal em volen.

 

-          Doncs – replicà lo subcabo- per que veieu que tot ho sé i que ja tot ho he dit per salvar-vos, quedeu des d’ara pres aquí i no feu permís de fer-vos escapadís, per que de volguer fer-ho no responc del vostre carbassot. Tú Miralles –digué dirigint-se a un dels Mossos- me’n respons. I tú Pasa-rius te’n vas corrents a can Juanola, i per ordre meva i de l’autoritat, que cullin un parell de bous, que els enganxin a la carreta i que cap aquí los portin per carregar la màquina de fer moneda i dur-la, amb en Baldiri, cap a La Bisbal.

 

No l’hi faltava molt per tornar al Mosso que anà a can Juanola per la carreta, quant en Miralles cridà al subcabo dient-li que en Baldiri volia parlar amb ell.

Sens fressa s’hi acostà en Pujol i aleshores en Baldiri l’hi esclovellà tot.

La màquina de fer moneda la tenia amagada en una torrentada que hi havia sota la casa, en el mateix paratge que tantes vegades s’hi havia vist fondre aquella llum. Ell era l’encarregat de vigilar-la i grans prometences l’hi havien fet els qui l’hi havia portada feia ja prop d’un any.

No havia d’això passat ni una hora que amb Baldiri lligat i sobre la carreta la màquina de fer moneda, feien via camí de La Bisbal els Mossos i el parell de bous.

Pasaren dies, mesos i fins i tot anys, i en Baldiri Marines era al correccional de Ceuta complint la condemna amb la que se l’havia castigat com a moneder fals. A ningú mes havien agafat, i deien les males llengües que això era degut als diners que passaven a la dona d’en Baldiri uns senyors de La Bisbal i aquell propietari de Fitor.

Un dia pel correu arribà a mon pare, que llavors encara era l’alcalde de Fitó, un gros plec: era la partida de l’òbit d’en Marines. Aquest s’havia mort i l’enviaven des de Ceuta per que davant de dos testimonis ho comuniqués a la vídua. Això era un dissabte cap al tard.

L’endemà a la sortida de l’ofici, mon pare cridà a la vella de can Marines, al Tonet, al masover de can Plaja i a en Juanola i davant d’ells llegí a la pobre dona la nova de la seva viudetat.

Com lo riu que surt de mare amb les fortes pluges d’hivern, aquella dona al sentir tant trista nova, i dirigint-se a un dels que feia de testimoni, i fent-lo responsable de totes ses desgràcies, explicà fil per fil i ram per randa tot el succeït, traient a mon pare de la certesa de que:

No sempre la justícia castiga al mes culpable.


Conte transcrit de l'original de Miquel Torroella i Plaja. Cuentos que son histórias. Hereus de Miquel Torroella i Plaja. Palafrugell. 1993.

       

Col·laboren:

  

Campus d'excel·lència internacional U A B