Entrevista

Za, l’última magnífica novel·la de Raharimanana hauria deixat més d’un lector –públic o crític- sense veu. Perquè empeny el lector per altres camins, Za sorprèn, pertorba, fascina, incomoda en ocasions. Al seu pas per Bordeus el passat 9 de febrer per presentar la seva novel·la, Raharimanana va explicar com va néixer Za i com la seva escriptura responia a una necessitat d’elaborar una llengua personal.(1)

Per què?
Kangni Alem (2) em va proposar un dia la idea de fer un recull col·lectiu al voltant del vuitè pecat, referint-se als set pecats capitals. No vaig entendre massa el que volia dir això però, per complaure’l, vaig decidir posar-me a escriure. Vaig reflexionar sobre quin podria ser aquest vuitè pecat capital i em vaig dir que podria ser el Za vous emmerde (3). Vaig donar-li el text a Kangni i em van venir ganes de continuar la meva reflexió. Se’ns parla sempre de la qüestió de la llengua francesa i em vaig dir que calia fotre també la llengua francesa. Però aquestes explicacions potser n’amaguen d’altres. L’autèntic punt de partida és aquest personatge de Za que es troba en la més absoluta misèria i que té una identitat estancada. No parlo d’una doble identitat, sinó d’una identitat estancada entre la francesa i la malgaix [...].

Cadascú reivindica una identitat en aquesta llengua però quan parlo en francès, quan parlo en malgaix, no canvio, tinc la mateixa identitat. Així que em calia suprimir el jo que no em diu gaire cosa i posar el za que em diu molt més. Za en malgaix vol dir jo. Però si dic izaho –terme normal per dir jo- m’estic situant en la llengua de l’autoritat, la llengua d’escriptura. Za pertany a la llengua parlada. Un malgaix dirà za en comptes de dir izaho. El llibre parla d’aquesta identitat estancada en algun punt entre dues llengües i Za em permetia també dir tot el que volia.

La identitat, l'oralitat i l’escriptura
Za
planteja més una qüestió d’identitat que d’escriptura. En tots els meus textos es planteja la qüestió del jo. Diré jo o ell ? Al final utilitzava el jo però aquest era més aviat un jo d’escriptura. En literatura francesa existeixen regles concretes per posar el narrador en primera persona i jo em reconeixia en aquestes regles perquè les vaig utilitzar, però al mateix temps no era exactament jo. Prendre za era per a mi una manera d’elaborar una llengua realment personal... sense paracaigudes, oblidant l’estil i els corrents literaris. A partir d’aquell moment ja no tenia la impressió de fer trampes amb l’escriptura. La qüestió de la oralitat està també present en aquest text que comença amb les excuses i paraules preliminars de Za. Vaig escollir la forma habitual del Kabary (4) que es el gran discurs a Madagascar en el qual cal demanar excuses abans de parlar. M’imaginava aquest personatge de Za, papissot, i que, per aquesta raó, no té dret a prendre la paraula. Aquest personatge pren la paraula i s’excusa, com en tot kabary. Vaig recórrer també a d’altres formes d’oralitat, com el sôva, gènere literari de l’oest de l’illa i dels Tsimihety, d’on prové el meu pare. El sôva ens convida a riure de tothom. El vaig introduir en aquest kabary inicial on, normalment, no hi ha befa. El fet que el personatge sigui papissot canvia el sentit de les paraules. Quan diu za va bien (5) parla d’ell o fa una pregunta? Quan papissoteja està jugant amb l’ambigüitat de les paraules; en comptes de dir chuchoter, dirà zuzoter que pot evocar una altre cosa (6). En els meus esborranys hi havia la lletra zeta pertot arreu. Necessàriament, des del punt de vista visual, això dificulta també la lectura i em vaig demanar fins quan parlaria d’aquesta manera. Vers el final de la novel·la, quan el personatge s’atura, hi ha tota una part en què les «che» i les «z» desapareixen.

La poesia i la bogeria
Za no és només un foll papissot. També és un poeta. D'altres coses que em va costar posar per escrit en els meus llibres anteriors han emergit amb aquesta escriptura. Tana [Antananarivo] és una ciutat molt tranquil·la i silenciosa però és també una ciutat on la paraula és extremadament diplomàtica. Totes les paraules no hi són visibles. Sovint hi trobem aquells «bojos» que reciten un kabary (gran discurs a la malgaix) al mig del carrer. Tothom fa veure que creu que son bojos però tothom se’ls escolta malgrat tot. Aquestes persones són, d’alguna manera, portaveus d’una certa part de la població i això m’ha interessat molt. Així doncs, vaig recuperar aquest personatge de Za el qual, amb el pretext de la bogeria, pot dir-ho tot. El personatge és esquizofrènic. Jo, l’autor, no puc creure’m el que m’explica i volia retranscriure el fet que digui coses certes però que no pot haver-les viscut. Jugar amb els nivells de llengua em permetia també jugar amb els nivells d’identitat. En un moment donat, el personatge està pensant de manera totalment malgaix. Quan demanem perdó en malgaix, cal cinc pàgines per fer-ho. És una actitud molt malgaix que no existeix en la llengua francesa! Cal entrar en aquesta concepció de la paraula malgaix per acceptar la introducció de Za. Sé que això ha desanimat un cert nombre de persones, però el personatge és així. Hi ha, per altra banda, en la novel·la una literatura molt codificada. Es canvia com si res d’un nivell de llengua a un altre, la qual cosa em permetia introduir-me en la llengua francesa. Si introdueixo aquesta lògica de la llengua malgaix en la llengua francesa, quin és el resultat? Em produïa curiositat veure-ho.

Escriure on fa mal?
La meva escriptura no té per objectiu fer mal al lector. El meu somni pel que fa a l’escriptura no és escriure sobre allò que fa mal; el meu somni és la poesia, és meravellar-me davant les coses, però no puc oblidar el context del qual surten. També hi ha d'altres coses. Com més em diuen que els meus llibres són «violents», més em convenço que allò que molesta no és aquesta violència sinó el fet que pugui introduir poesia en la violència. Es aquesta qüestió de l’estètica de la violència la que pertorba enormement el lector. També hi ha la relació amb aquesta terra que és Madagascar i la relació amb la corrupció en general. No hi ha ganes de mostrar que de mica en mica la corrupció, la descomposició ens vençen moralment, física o política. Sempre volem mostrar el millor de nosaltres, però l’home no és així. L’home està destinat a aquesta descomposició i la seva grandesa consisteix a lluitar contra ella, a trobar sempre el millor d’ell mateix. Quan es viu en un context com Madagascar, com tants altres països pobres, encara és més difícil evitar aquesta corrupció del cos, aquesta descomposició d’un mateix davant totes les dificultats econòmiques.

Davant això i la paradoxa de l’home, em plantejo aquesta qüestió de l’escriptura, de buscar aquesta poesia, miro de romandre sempre en aquesta poesia malgrat em sembli impossible. I això és el que posen de manifest els meus llibres: aquesta lluita permanent entre el sublim i la descomposició.

La llengua apropiada
Vaig començar a publicar en francès però també escric en malgaix. En principi, publicaré pròximament un recull de poemes en malgaix i en aquest moment escric en malgaix. Fa un temps vaig publicar alguns poemes en la Revue noire (7) i també circulen alguns relats curts en malgaix. Havia intentat endegar aquest debat sobre la llengua fa algun temps durant una trobada d’autors a Montpeller, però molts d’ells m’havien dit que era un debat superat i que les llengües africanes ja només les parlaven alguns milers de persones. Efectivament, hi ha autors les llengües dels quals estan desapareixent. Cal tanmateix tenir-ho present. En conec alguns la llengua dels quals ja només es parla en el seu poble, i en dues o tres generacions ja no existirà. La situació és molt diferent a Madagascar. La llengua malgaix té per si mateixa una literatura força important. Ens l’ensenyaven a l’escola i teníem accés a molts llibres publicats en malgaix. Molts pensen que els autors francòfons malgaixos, sobretot els de la meva generació, escriuen en francès a causa de la «malgaixització» que provenia més d’una ideologia «comunista a la malgaix» que d’una política lingüística. Segons aquesta explicació, que no comparteixo, aquesta «malgaixització» ideològica hauria tingut un impacte negatiu en els autors, els quals s’haurien negat a escriure en llengua malgaix. Identifico clarament el moment en què ja no vaig poder escriure en malgaix o, més aviat, en què vaig començar a escriure en francès: va ser mentre veia escenes de violència a Madagascar. Vivia a Ambohipo, un lloc envoltat de turons que avui ja no és tan poètic com abans. Recorria els pobles per escoltar històries de vazimba (en la mitologia –o en la història, no queda clar- haurien estat els primers habitants de Madagascar). Viuen en les muntanyes i tenen el poder de ser invisibles. Amb aquestes històries de vazimba i de bruixes que m’explicaven, em trobava al bell mig de la llengua malgaix. Em seguien una desena de nens i nenes als quals explicava els contes que recollia i va ser així com vaig començar a entrar en el relat sense saber que un dia això podria convertir-se en una «professió». Després va arribar el període en què els militars van assetjar la universitat d’Angatsy, que era a prop, i van instaurar el toc de queda. Aleshores els estudiants es van refugiar en el nostre barri, a Ambohipo. Un dia, hi va haver detencions i un pare (a Madagascar tots els adults poden tenir el rol de pare o de mare) va ser ficat dins el camió. Quan es va voler aixecar, un militar li va donar un cop al cap tot insultant-lo. Aquesta imatge se’m va quedar al cap i no sabia com explicar-la. Tenia uns deu anys. Explicar aquesta escena en malgaix em va resultar insuportable. No tenia paraules per fer-ho, perquè era massa proper, perquè esdevenia indecent. Com retranscriure, per exemple, l’insult d’aquest soldat en malgaix? Pensar aquesta escena en malgaix era terrible, en francès era molt més fàcil. La llengua francesa em permetia prendre distància i dir-me que era capaç de suportar el que estava dient. D’aquesta manera vaig començar a escriure en francès. Després l’escola, la descoberta d’altres literatures van fer la resta.

La llengua del joc
Per tenir la possibilitat d’escriure en una llengua, cal tenir ganes de jugar amb ella, de perdre’s en aquesta llengua, de perdre-hi gairebé la identitat, encara que es pugui reconstruir després. No tenia ganes de perdre’m en la llengua literària malgaix. A casa parlavem una mica sakalava i antankarana. Quan parlava aquestes llengües a l’exterior, havia de sentir qui em deia que això no era malgaix. D’alguna manera hi havia aquest rebuig per part meva quan era nen de perdre’m en quelcom d’incomplet. Jo volia perdre’m en una llengua, el malgaix oficial em semblava gairebé una altra llengua que silenciava les variants del malgaix que m’eren familiars. Realment no tenia ganes de jugar amb la llengua malgaix.

Diria que la llengua francesa va passar davant, però no he deixat mai de banda la qüestió d’escriure en malgaix. En els meus esborranys hi ha poemes en malgaix. També he intentat traduir al malgaix autors com Malcolm de Chazal, un escriptor mauricià que m’agradava molt. Per a mi és molt lògic tornar al malgaix perquè ara tinc la maduresa per poder dir qualsevol cosa en malgaix i per escollir la meva llengua sense recórrer a la llengua acadèmica o literària. El que em feia més por de la llengua malgaix era limitar-me a la llengua literària del moment. Aquesta té la seva història. Es basa en la varietat de l’altiplà central. S’accepta així perquè és la nostra història i perquè la traducció de la Bíblia al malgaix intervé en aquest procés. La majoria de novel·les i de poemes s’han escrit en aquesta variant lingüística. Però jo he heretat també una altre variant a partir del sakalava i de l’antankarana. Entre els antankarana es pot dir «merda» fàcilment, sense xocar la gent.

No puc sentir-me a gust en la llengua acadèmica. Ara treballo en altres varietats d’aquesta llengua malgaix que es podria dir que està inacabada. S'ha escollit una faceta de la llengua malgaix però els autors, els poetes, els lingüistes no han acabat d’explorar-la. En francès aquesta qüestió no es planteja. L’últim passatge de Za prové d’un conte que m’han explicat els betsileo. Explica la història d’una dona que no vol casar-se amb ningú i que acaba enamorant-se de Ratovo. Després d’una nit d’amor, un rival fereix Ratovo i aquest fuig, segons em sembla a mi, per covardia. Però vol ensenyar la seva ferida i se'n va despullat, explicant la seva història de poble en poble. Aquest conte recitat en malgaix, en betsileo amb un vocabulari que no es troba en la llengua literària actual té una gran bellesa per a qui l’escolta. Puc limitar-me a agafar la història i explicar-la en francès. Però si vull anar a la llengua malgaix i escriure en aquesta llengua a partir de las meves investigacions sobre els contes, els mites i totes aquestes veus diferents que s’expressen arreu de Madagascar, em veig obligat a sortir d’aquesta llengua literària. Això potser xocarà alguns, que pensaran que em dedico a la provocació. Però per a mi es tracta d’un procediment literari més que d’una provocació. Publicar pot ser una provocació. Escriure, no. Han passat més de vint anys. Ara, tinc un itinerari com a escriptor, tinc la meva passió per les llengües que ja no veig com quelcom de conflictiu o de difícil, sinó com una aventura literària absolutament extraordinària. Comprovo que a Madagascar no hi ha novel·les en sakalava. Què puc trobar aquí dins? Em podria fer la mateixa pregunta en el cas d’altres llengües del malgaix però no tinc ni els mitjans tècnics ni els lingüístics per dedicar-m’hi.

Les dificultats que tenia quan era un nen ja no són tan perceptibles. Avui pots parlar sakalava o antankarana a Antananarivo sense molestar la gent. Als autors malgaixos els espera una aventura literària. Tinc ganes d’endinsar-m’hi perquè hi ha possibilitats expressives que no han estat explotades. Em quedo fascinat davant totes aquestes paraules del malgaix a la meva disposició. Aniré en aquesta direcció. La meva llengua d’escriptura en malgaix serà el resultat d’entrecreuaments. Pel que fa a la circulació de les llengües hi ha necessàriament coses que no hem examinat prou. Un crioll que llegeix Za se sent molt còmode tot i saber que no es tracta de crioll, però hi ha construccions que deriven vers llengües mesclades. Quan em baso en l'oralitat malgaix i la transcric en una altra llengua, el que exporto, o el que importo, en realitat, és el pensament. El crioll és una mica això. És un pensament que ha estat trasplantat en una altra llengua.

Només carn i només cap
Només carn i només cap són figures que trobem regularment en els meus llibres. Ja apareixien en Rêves sous le linceul i Nour abans de tornar a fer-ho en Za. Pertanyen als contes malgaixos i generalment son personatges situats entre dos mons. Hi ha sovint un heroi mític a la recerca de Zanahary (deu creador) i aquest heroi ha de seguir uns codis i respectar una sèrie de prohibicions. Si cau en el parany de Zanahary, no obtindrà el que ha anat a buscar i les coses se li poden girar en contra. En aquest no man’s land entre els morts i els vius, hi ha els riures dels només carn i només cap. Els només carn poden ser zebús sense pell, coberts de mosques.

L’heroi no ha de riure’s d’aquests animals sense pell perquè no ha de riure’s d’aquest món obscur que ha creat Zanahary. En aquest món hi ha moltes coses estranyes com ara arbres sense ombra, peixos sense espines, etc. Aquestes imatges em semblaven apassionants però no les acabava d’entendre com a personatges dels contes. I vaig decidir donar la paraula a aquestes criatures, la vida, tot preguntant-me com podia animar-les encara més.

Només cap és un nen. Tots els seus germans tenen un cos magnífic i ell és només cap. Evidentment no ho accepta i demana a Zanahary per què l’ha creat així. El seu deu li diu: «Ets així, no busquis res». Aleshores encén un foc el fum del qual puja fins a Zanahary ofegant el món dels deus. Aquests es veuen obligats a anar, amb els avantpassats, a veure Només cap per saber què és realment. I és a partir d’aquell moment quan la seva identitat comença a plantejar-se. En la majoria de les versions políticament correctes d’aquesta història, el noi troba un cos i esdevé tan fort com els seus germans. Però en d’altres versions continua incendiant el bosc i empipant la gent perquè Zanahary l’ha maleït i l’ha condemnat a rodolar com una pedra.

La recepció del llibre
Les persones que han llegit Za tenen sovint dues reaccions diferents: o bé apunten un lleuger somriure o bé em diuen que els he fet mal. El que és nou per a mi és el somriure, perquè, en general, quan acaben els meus llibres, no somriuen realment. Però no he tingut gaires opinions dels crítics literaris els quals generalment reaccionen més. M’ha semblat que molts d’ells han necessitat més temps. Per a mi, la qüestió de la recepció del lector és un fals problema: si prenem el meu primer llibre, Lucarne (8), a alguns no els va agradar i m’ho van retreure. Però, per a mi, era una molt bona reacció, perquè això significava que d’alguna manera es van sentir concernits per Lucarne.

M’és impossible imaginar-me el lector mentre escric Za o qualsevol altra novel·la. No hi ha un lector model. Estic sol, davant de l’escriptura, davant dels meus personatges i aquest personatge de Za arriba amb la seva manera de pronunciar. Em diu que va ser torturat i que és per això que parla així, perquè no pot parlar d’una altra manera. Després em porta una mica pertot, a les ciutats malgaixes. És torturat de nou abans de trobar-se lligat a un llit d’hospital, després cobert amb un llençol i passejat arreu com és costum a Madagascar. Al final diu “prou, d’aquí no em moc”. I jo, l’autor, què faig amb un personatge que no vol moure’s? Això explica algunes formes d’escriptura emprades en la novel·la. El personatge vol morir però, salvat per l’atzar, no ho aconsegueix. Trobar-me davant una escriptura que no arriba a acabar-se em permet tornar a la qüestió de la identitat estancada. Aquest personatge no té ganes d’acabar la seva història, potser tampoc té la possibilitat de fer-ho. Com havia d’acabar el llibre, vaig trobar-ne la manera quan vaig decidir que els capítols se succeirien sense que fos possible establir la fi de la història.

Que siguin els lectors qui hi busquin profit!


(1) En el marc de la manifestació Madagasc'arts, encontre cultural al voltant de Madagascar del 7 au 9/02/08.
(2) Novel·lista, traductor, dramaturg i director (Togo, 1966).
(3) «Que us fotin a tots». En malgaix, «Za» vol dir «jo». NDT.
(4) El kabary, discurs d’acompanyament de tota cerimònia o acte important de la vida malgaix.
(5) «Ça va bien ?»/«Za (Je) va(is) bien». Els torturador de Za li han destrossat les dents. NDT.
(6) Chuchoter: xiuxiuejar. Zuzoter: pot recordar a zozoter (parlar papissot), a suçoter (xuclar), etc. NDT.
(7) N° 26, sept. oct. nov. 1997.
(8) Recull de relats curts (Serpent à Plumes, 1996).


Font : «Publier peut être une provocation, mais pas écrire». Entretien de Virginie Andriamirado avec Raharimanana. Africultures, 16/05/2008.
<https://www.africultures.com/php/index.php?nav=article&no=7446>
Traducció de M. Garcia

Campus d'excel·lència internacional U A B