Itàlia

Hi ha material sobre mecenatge al Dizionario biografico degli italiani. La Fondazione Memofonte estudia el col·leccionisme a Itàlia (s. XV-XX). Hom trobarà un panorama del mecenatge artístic a les corts italianes dels segles XV-XVI a la clàssica obra de Jacob Burckhardt i a Claudia Cieri Via, Mitologia e allegoria nella cultura artistica del Rinascimento. Vegeu també Marcello Simonetta, Patronage and vendetta in Renaissance Italy. Les espolacions dels exèrcits de Napoleó Bonaparte, vegeu-los a França.

Sobre el mercat d'art: Corpus of works of art offered at auction in Italy, 1800-1914. Sobre les biblioteques: Inventari delle biblioteche medievali italiane.

Les dinasties llombardes (s. VI-VIII) s'estudien a Italia Langobardorum.


Subdirectori d'Itàlia (per orde alfabètic de regions i ciutats):
B   C    E   F    G   I    L   M    N   P    R   S    T   U    V


Arezzo

Els frescos més famosos de la ciutat foren una comanda de la família Bacci: la història de la Vera Creu a l'església de San Francesco, per Piero della Francesca. Vegeu-los també a Legend of the True Cross i a un altre lloc). Una casa d'artista és la de Giorgio Vasari.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Bergamo

El llegat del col·leccionista Giacomo Carrara (1796) funda el museu de l'Accademia Carrara.


Bolonya (Bologna)

La signoria dels Bentivoglio governa durant la segona meitat del segle XV, passant la ciutat a 1506 sota domini papal. Vàries residències antigues s'usen com a museus. Els Musei Civici d'Arte Antica comprenen els palaus: Ghisilardi, després Fava; Bargellini, després Davia; i els apartaments dels cardenals-llegats del Papa, arranjats al Palazzo del Comune. El Palazzo Poggi hostatja actualment museus universitaris, com el gabinet d'història natural d'Ulisse Aldrovandi (s. XVI). Hi ha una descripció del llegat Cospi-Aldrovandi per Lorenzo Legati (1677). Més palaus es poden veure a Genus Bononiae. A l'església de San Giacomo Maggiore fundaren sengles capelles els Bentivoglio i els Poggi.

Les col·leccions artístiques d'Aldrovandi, del marquès Ferdinando Cospi (s. XVII), del general Luigi Ferdinando Marsili (s. XVIII), del pintor Palagio Pelagi (s. XIX) i d'altres, formen part del Museo Civico Archeologico, del Museo Civico Medievale i de la Pinacoteca Nazionale; aquesta, també amb col·leccions de l'Acadèmia de Belles Arts (abans, Accademia Clementina).

Abans de traslladar-se al Palazzo Poggi, la Universitat ocupava el Palazzo del Archiginnasio. El més antic dels col·legis universitaris és el Collegio di Spagna, fundat pel cardenal Gil de Albornoz (vegeu-lo també a Spoleto) el 1364.


Bozen (Bolzano), vegeu Trentino-Alto Adige


Brescia

El llegat del comte Paolo Tosio (1832) funda la Pinacoteca de Brescia.


Busseto, vegeu Parma i Piacenza


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Camerino, vegeu Urbino i les Marques


Carpi, vegeu Ferrara i Mòdena


Cesena, vegeu Rímini


Città di Castello

Vegeu-ne els palaus de la família Vitelli.


Como

De les viles sobre el llac de Como, destacarem la Villa Garrovo a Cernobbio, del cardenal Tolomeo Gallio, més endavant anomenada Villa d'Este; la del bisbe Paolo Giovio a Borgovico (desapareguda; còpies de la galeria de retrats als Uffizi de Florència); la del marquès Giorgio II Clerici (vegeu també a Milà), Villa Carlotta a Tremezzo, que inclou la col·lecció Giovanni Battista Sommariva.


Correggio, vegeu Ferrara i Mòdena


Cortemaggiore, vegeu Parma i Piacenza


Cortona

Les aportacions del prebere Onofrio Baldelli i dels membres de l'acadèmia local funden a 1727 el Museo dell'Academia Etrusca.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Emilia Romagna, vegeu BolonyaFaenzaParma i PiacenzaReggio-Emilia i Rímini


Este, vegeu Ferrara i Mòdena


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Faenza

Existeix una presentació del Palazzo Milzetti, dels comtes Nicola i Francesco.


Ferrara i Mòdena

Els Este foren primerament senyors de la ciutat d'Este, després ducs de Ferrara i Mòdena, i a partir de 1597 només de Mòdena (vegeu també els Este de Roma). Hi ha documentació general a Este Court Archives i a Cantiere Estense. A Ferrara bastiren el Castello d'Este (que incloia els Camerini d'Alabastro d'Alfonso I d'Este), mentre que Sigismondo d'Este fou el client del Palazzo dei Diamanti, actual seu de la Pinacoteca nazionale. També tenien el Palazzo ducale. A Ferrara i rodalies mantenien les Delizie Estensi (un altre lloc); entre els quals el Palazzo Schifanoia (un altre lloc) i la Palazzina Marfisa d'Este. A Lionello i Borso d'Este devem el Studiolo di Belfiore (un altre lloc). Un famós encàrrec cortesà és el quadre La festa dels déus, de Giovanni Bellini.

Quan a 1597 Ferrara passa als Estats Pontificis, una part de les obres d'art se les apropien a Roma els cardenals Aldobrandini i Borghese.

Una gran part de la col·lecció ducal de Mòdena fou adquirida a 1745 pel rei de Polònia i elector de Saxònia; es troba a les Staatliche Kunstsammlungen de Dresde. Una altra part fou heretada pels Habsburgs d'Àustria, i fou arranjada per l'arxiduc Franz Ferdinand d'Este al castell de Konopiste (Bohèmia). La resta roman a la Galleria Estense de Mòdena, hostatjada al Palau Ducal. Un altre edifici de la dinastia és el Palazzo Ducale di Sassuolo. Les col·leccions llibràries ducals es troben a la Biblioteca Estense Universitaria de Mòdena.

Abans de ser incorporats al ducat de Mòdena, dos minúsculs principats van patrocinar obres renaixentistes: Carpi, feu de la família Pio; i Correggio, governat per la família homònima.


Florència (Firenze)

El mecenatge ha farcit els temples principals dels dos grans ordes monàstics, dominicans de Santa Maria Novella i franciscans de la Santa Croce.  Sobre encàrrecs funeraris, consulteu Digital sepoltuario.

Els gremis florentins tenien a llur càrrec les principals obres d'ornat públic, i el Calimala, o gremi de mercaders, tenia el patronatge del Baptisteri de la Catedral i del convent de San Miniato al Monte; l'Arte de la Seta (1303-1331) i l'Arte della Lana (a partir de 1331), de l'Opera del Duomo (la catedral de Santa Maria del Fiore i el seu campanile; vegeu també l'annex Museo dell'Opera del Duomo); l'Arte della Seta, del Spedale degli Innocenti i de l'oratori d'Orsanmichele (vegeu un altre lloc). De les confraries religioses, la Compagnia della Misericordia tenia al seu càrrec la Loggia del Bigallo; la Compagnia dei Laudesi, l'esmentat Orsanmichele, amb el conjunt dels gremis per a la decoració escultòrica de l'exterior.

Els Medici governen Florència successivament com a patricis, ducs i grans ducs de Toscana (vegeu també els Medici de Roma). Hi ha documentació primària sobre la família a Medici Archive Project. Llurs col·leccions i les de llurs successors, els Habsburg-Lorena, es troben majoritàriament a: Galeria degli Uffizi (pàgina no oficial); al Palazzo Pitti, que guarda el tresor dels Medici; al museu del Bargello; al Museo Archeologico Nazionale. Existeix una guia antiga d'Uffizi i Pitti a càrrec de Jean-Baptiste-Joseph Wicar (1789-1814). Altres iniciatives: el convent de San Marco; l'església de San Lorenzo (també a Opera Medicea Laurenziana), on les Cappella dei Principi i Sagrestia Nuova els servien de panteó (vegeu un recurs sobre Miquel Àngel i un estudi d'Edith Balas sobre la Sagristia Nova); els jardins Boboli; vil·les, com Pratolino, o les que es veuen a MovioVille e giardini medicei i Polo Museale della Toscana.

Les col·leccions llibràries es troben a la Biblioteca Medicea Laurenziana (un altre lloc), i a la Biblioteca Nazionale Centrale (inclou el fons Antonio Magliabechi); les científiques, a l'Istituto e Museo di Storia della Scienza (ara Museo Galileo), entitat que també presenta una exposició sobre el patrocini de la ciència a Toscana. Les peces de glíptica posseïdes pels Médicis al segle XV passaren majoritàriament als Farnese i, a través d'aquestos, als Borbons de Nàpols.

Les residències dels Medici foren, successivament: el Palazzo Medici (capella decorada per Benozzo Gozzoli), comprat el 1659 pels Riccardi (biblioteca i galeria decorades per Luca Giordano); el Palazzo Vecchio, abans Palazzo della Signoria, amb el Studiolo de Cosimo I i el Studiolo de Francesco I; i el Palazzo Pitti. El dirigisme artístic dels Medici queda exemplificat per l'Arazzeria Medicea (fàbrica de tapissos, 1546), l'Accademia delle Arti del Disegno (1563), amb la seva Galleria, i l'Opificio delle Pietre Dure (1588, marqueteria en pedres semiprecioses). Iniciativa del cardenal Leopoldo de Medici foren les col·leccions d'autoretrats i de dibuixos i gravats dels Uffizi. Aquesta segona s'enriquirà al segle XIX amb el llegat de l'escultor Emilio Santarelli.

Vegeu Eugene Müntz, Les collections des Médicis au XVe siècle. Com a mostra del mecenatge dels Medici al segle XV, donem una llista dels principals artistes contractats pels successius caps de la família: Cosimo il Vecchio (1389-1464): Filippo Brunelleschi, Michelozzo, Donatello, Lorenzo Ghiberti, Luca della Robbia, Andrea Buggiano, Pagno di Lapo, Fra Angelico, Filippo Lippi, Francesco Pesellino, Rogier van der Weyden; Piero il Gotoso (1416-1469): Domenico Veneziano, Benozzo Gozzoli; Lorenzo il Magnifico (1449-1492): Giuliano da Sangallo, Antonio da Sangallo el Vell, Simone il Cronaca, Francesco Francione, Andrea Verrocchio, Bertoldo di Giovanni, Miquel Àngel Buonarrotti, Antonio Pollaiuolo, Piero del Pollaiolo, Domenico Ghirlandaio, Sandro Botticelli, Pietro Perugino, Filippino Lippi (Leonardo da Vinci resulta l'absència més conspicua); Lorenzo di Pierfrancesco il Popolano (1463-1503): Miquel Àngel Buonarrotti, Luca Signorelli, Sandro Botticelli.

Altres palaus florentins es poden veure a Repertorio delle architetture civili di Firenze. Més comandes d'art i arquitectura (1530-1670) a Patrician Patronage Project. Entre les famílies florentines del Trecento i del Quattrocento, a voltes aliades i a voltes rivals dels Médicis, hom recorda el paper dels AcciaiuoliAlbertiAlbizziBardiBaroncelliBartolini-SalimbeniBrancacci (vegeu la capella Brancacci a Santa Maria del Carmine), CapponiCorsiniDavizziPandolfiniPazziPeruzzi (vegeu la capella Peruzzi a Santa Croce), PittiPortinariPucciQuaratesiRinucciniRucellaiSassettiScalaStrozzi (vegeu el Palazzo Strozzi), Tornabuoni, Uzzano, Vespucci.

Una empresa del segle XVI no medicea és la Camera nuziale Borgherini. Una casa d'artista és la de Miquel Àngel Buonarrotti. Hom coneix el contingut de les biblioteques, si més no hipotètiques, de Leonardo da Vinci i de Galileo Galilei.

Als Corsini dels segles XVII-XVIII hom deu el Palazzo Corsini sul Lungarno, amb la seva galeria d'art (vegeu també els Corsini de Roma). També del segle XVIII data la Casa Martelli.

Dos col·leccionistes del segle XIX han donat nom als respectius museus: Herbert Percy Horne, al Museo Horne; Frederick Stibbert, al Museo StibbertDestacat connaisseur del segle XX és el nordamericà Bernard Berenson, resident a la Villa I Tatti.


Foligno

Estigué sota la signoria del Trinci entre 1305 i 1439. El Palazzo Trinci conté frescos de Gentile da Fabriano i Ottaviano Nelli.


Friuli-Venezia Giulia

Una de les ville venete localitzada en aquesta regió és la Manin de Passariano. El castell de Duino data del segle XIV, però s'ha fet famós per l'acollida que la família Thurn und Taxis (vegeu-la també a Ratisbona) ha prestat durant els segles XIX i XX a il·lustres creadors, com el poeta Rainer Maria Rilke. L'arxiduc Maximilià d'Àustria està vinculat al castell de Miramare (Trieste).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Gènova i la Ligúria

Un recurs comprehensiu és el Portale Fosca. La seu del doge era el Palazzo Ducale. Sobre els palaus de l'oligarquia genovesa, P.P. Rubens va publicar Palazzi di Genova (1622). Es concentren en la Via Balbi i en la Strada Nuova, actual Via Garibaldi. Els més importants estaven "matriculats" i s'anomenaven Palazzi dei Rolli (un altre lloc). Vegeu també un repertori de les viles de GènovaLa família més influent fou la Doria (lloc oficial), més tard entroncada amb la Pamphili de Roma; vegeu la Villa del Principe (altrament dit Palazzo Doria). La família Balbi també té lloc oficial. Stefano Balbi fou el primer propietari del palau que després fou ampliat pels Durazzo, i finalment passà a la casa reial de Savoia-Piemont com a Palazzo Reale. Altres residències convertides en museus són: el Palazzo della Meridiana (dels Grimaldi, actual casa regnant a Mònaco); el Palazzo Spinola (dels Spinola; al lloc oficial poden trobar-se més notícies sobre el mecenatge artístic de la família); les dues residències de la família Brignone-Sale, el Palazzo Rosso i el Palazzo Bianco (aquest darrer, reconstrucció de l'antic palau dels Grimaldi); el Palazzo Doria-Tursi. Els Giustiniani (lloc oficial) tenen també residències a Gènova, però sobretot a Roma (vegeu els Giustiniani de Roma). Els Pallavicini, vegeu-los a Parma i Piacenza i, posteriorment, amb els Rospigliosi de Roma.

Mostra del col·leccionisme corporatiu és el museu de l'Accademia Ligustica di Belle Arti.


Gubbio, vegeu Urbino i les Marques


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Ivrea

A Adriano Olivetti, cap d'una coneguda empresa de material d'oficina, hom deu la conversió de la ciutat d'Ivrea en un empori de l'arquitectura moderna.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Laci (Lazio), vegeu Roma i el Laci


Ligúria, vegeu Gènova i la Ligúria


Llombardia (Lombardia), vegeu BergamoBresciaComoMàntua i Milà i la Llombardia


Lucca

El Museu Nacional ocupa les residències de Paolo Guinigi, cap de la signoria al segle XV, i de la família Mansi, que l'ampliaren al llarg dels segles XVII i XVIII. El Palazzo Ducale adopta la seva forma definitiva sota els principats d'Elisa Bonaparte Baciocchi i Maria Luisa di Borbone (s. XIX).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Màntua (Mantova)

Fou la capital del marquesos (després, ducs) Gonzaga. Llurs residències mantuanes són: el Palazzo Ducale, que inclou frescos de Pisanello i la Camera degli Sposi, pintada per Mantegna, i el Studiolo d'Isabella d'Este; el Palazzo Te (un altre lloc), els palaus Te i San Sebastiano. Ludovico III Gonzaga era també patró de la Santissima Annunziata de Florència.

La ciutat residencial d'una branca de la família (Vespasiano Gonzaga) és Sabbioneta; vegeu les pàgines del Municipi i de l'Oficina de Turisme. El palau ducal inclou el Camerino di Enea.

Els Gonzaga venen el gruix de llur col·lecció a Carles I d'Anglaterra (1627), i la resta és saquejada pels francesos tres anys després (vàries peces al Louvre). Una altra branca de la família va deixar obres a la capital del ducat de Guastalla, després passat als Farnese de Parma. Emparentats amb els Gonzaga estaven els Sanvitale, senyors de la Rocca di Fontanellato prop de Parma.


Marques (Marche), vegeu Urbino i les Marques


Massa

Estava sota el domini dels Malaspina, ducs de Massa-Carrara. Llur residència medieval era la Rocca Malaspina. A 1570, Alberico I Cybo-Malaspina la trasllada al Palau Ducal. També posseïren els castells de Lusolo (a Mulazzo), després cedit als Medici (actual Museo dell'Emigrazione della Gente di Toscana), i de Terrarossa (a Licciana Nardi). Poden veure's més empreses dels Malaspina a Terre del Frigido i a Terre dei Malaspina.


Milà i la Llombardia (Milano e la Lombardia)

Se succeeixen dues dinasties ducals, els Visconti (s. XIV-XV) i els Sforza (segona meitat del s. XV i començaments del XVI). Uns i altres van patrocinar la Certosa de Pavia (un altre lloc) i els DuomoPalazzo Reale i Castello Sforzesco de Milà. Aquesta fortalesa hostatja les Civiche Raccolte d'Arte, que inclou part de les col·leccions ducals. Altres peces es troben a la Pinacoteca di Brera, que també inclou les col·leccions de l'Accademia di Belle Arti.

La residència dels Visconti a Pavia era el Castello Visconteo (avui Musei Civici), amb la seva biblioteca (dispersa). Altres fortificacions promogudes per aquesta dinastia són les d'Angera (un altre lloc), Castell'ArquatoGrazzano Visconti i Bellinzona (cantó del Ticino, Suïssa).

Els Sforza (vegeu també els Sforza de Roma) urbanitzaren la ciutat de Vigevano, encarregaren edificis a Donato Bramante, i a Leonardo da Vinci obres d'enginyeria, escultura i pintura, com el Sant Sopar a Santa Maria delle Grazie, temple que pretenien fóra llur panteó. Bona Sforza, vídua del duc Galeazzo Sforza, va encarregar el Llibre d'hores Sforza. Pigello Portinari, agent de la banca Médici a Milà, és el patró de la capella Portinari a Sant'Eustorgio.

La família milanesa dels Borromeo té a la ciutat el Palazzo Borromeo, amb els seus frescos. Van donar dos cardenals i arquebisbes de Milà, Carlo (el sant) i Federico, que patrocinaren obres al Duomo de Milà, al Sacro Monte de Varese i al Collegio Borromeo de Pavia, un dels col·legis universitaris de la ciutat, juntament amb el Collegio Ghislieri, fundació del papa Pius V Ghislieri. La col·lecció del cardenal Federico (llibres i obres d'art) origina l'actual Biblioteca Ambrosiana, amb secció de dibuixos.  Altres residències de la família, principalment del segle XVII, són les Isole Borromee (llac Maggiore) i el palau d'Arese Borromeo (Cesano Maderno).

Castiglione d'Olona, el cardenal Branda Castiglione va promoure un enclavament d'art florentí del Quattrocento: el seu palau, la Col·legiata i el Baptisteri (frescos de Masolino da Panicale). Un altre milanès dels segles XV-XVI destacat pel seu mecenatge (Leonardo da Vinci, Bramantino, Cristoforo Solari, etc.) fou Gian Giacomo TrivulzioEl marquès Anton Giorgio Clerici (vegeu aquesta família també a Como) és el comitent del palau famós pel fresc de Giambattista Tiepolo (1741). El papa Pius IV (1559 al 1565) venia d'una nissaga milanesa, emparentada amb els Medici i els Borromeo: els Serbelloni, que al segle XVIII s'edifiquen un palau a Milà i una vil·la sobre el llac de Como.

Residències imperials dels Habsburgs d'Àustria foren el refet Palazzo Reale de Milà i la Villa Reale de Monza.

El llegat del comte Gian Giacomo Poldi Pezzoli funda (1879) el Museo Poldi Pezzoli de Milà; el del marquès Luigi Malaspina (1835), la Pinacoteca Malaspina de Pavia.


Mòdena, vegeu Ferrara i Mòdena


Montagnana, vegeu Pàdua


Montepulciano, vegeu Siena


Monza, vegeu Milà i la Llombardia


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Nàpols i la Campània (Napoli e la Campania)

Sobre la dinastia normanda (s. XI-XII): Les Normands, peuple d'Europe. La dinastia Hohenstaufen (Frederic II i Manfred I), vegeu-la a AlemanyaLa dinastia dels Anjou (vegeu també els ducs Anjou de França) va edificar castells (Sant'Elmo), esglésies i convents, com la Certosa di San Martino. El principal panteó dinàstic està al convent de Santa Chiara. Robert I va encarregar (1340) la Bíblia d'Anjou.

La dinastia aragonesa va fer afegits (arc d'Alfons V, Sala dei Baroni) al Castel Nuovo. El seu mecenatge llibrari es pot veure a La Biblioteca dels Reis Aragonesos de Nàpols.

La principal empresa dels virreis espanyols fou el Palazzo Reale Nuovo. Sobre llur mecenatge: Filomena Viceconte, Il duca de Medina de las Torres (1600-1668) tra Napoli e Madrid: mecenatismo artistico e decadenza della monarchia; Ángel Rivas Albaladejo, Entre Madrid, Roma y Nápoles: el VI conde de Monterrey y el gobierno de la monarquía hispánica (1621-1653).

Distingit col·leccionista i marxant al Nàpols del segle XVII fou el flamenc Gaspar Roomer. Sobre ell i altres patrons: Fritz Saxl, The battle scene without a hero: Aniello Falcone and his patrons.

Iniciatives dels reis Borbons (vegeu també els Farnese de Parma i els Farnese de Roma) al segle XVIII són la Reggia di Caserta, la Reggia di Portici i el Teatro di San Carlo. Ferran IV amplià el Palazzo Reale Nuovo. Les col·leccions Farnese i reials es guarden al Museo e Real Bosco di Capodimonte (també seu de la manufactura de porcellana), al Museo archeologico nazionale i a la Biblioteca Nazionale de Nàpols.

Els Borbons també patrocinen les excavacions de Pompèia i Ercolano. Els resultats es publiquen a Le Antichità di Ercolano esposte (1755-1792). Els resultats es poden veure a Soprintendenza Archeologica di Pompei. Les troballes es guarden majoritàriament a l'esmentat Museo archeologico nazionale de Nàpols, hostatjat a l'edifici de l'antiga Universitat.

Pot trobar-se informació miscel·lània a Nobili napoletani. Segle XVI: el mecenatge del cardenal Oliverio Carafa, vegeu-lo a Roma. Segle XVII: el poeta Giambattista Marino és autor d'una descripció en vers de la seva col·lecció, La Galleria; una coneguda fundació laica és el Pio Monte della Misericordia. Segle XVIII: un número del Journal of the history of collections, novembre de 2007, hi està dedicat monogràficament; Carles III funda (1752) l'Accademia di Belle Arti di Napoli; una gran capella funerària napolitana és la Sansevero, amb l'annex gabinet d'anatomia de Raimondo de Sangro; a les rodalies de Nàpols, els potentats s'edifiquen les anomenades Ville Vesubiane. Segle XIX: la col·lecció del príncep Gaetano Filangieri forma el Museo Filangieri (malmés a la II Guerra Mundial).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Pàdua (Padova), vegeu també Vicenza i la Terra ferma veneciana

Són poques les romanalles de la signoria dels Carraresi, l'activitat constructiva dels quals es veu millor a la ciutat fortificada de Montagnana.

Com a Venècia, també a Pàdua es fundaren confreries o scuole: la Scoletta del Santo, amb frescos de Tiziano i altres; la Scuola del Carmine, amb frescos dels Campagnola; l'Oratorio di San Giorgio, amb frescos d'Altichiero, i capella funerària dels Lupi di Soragna (vegeu-los també a Parma), així mateix mecenes de la capella de San Giacomo a la basílica franciscana de Sant Antoni, "il Santo". Altres encàrrecs particulars són: la capella d'Enrico Scrovegni (pàgina oficialWeb Gallery of ArtMy StudiosAllen Farber) a l'antiga Arena, amb frescos de Giotto i escultura de Giovanni Pisano; la molt malmesa capella Ovetari als Eremitani, amb frescos de Mantegna. L'antiga seu universitària és el Palazzo Bo.


Parma i Piacenza

Els governants són els ducs Farnese (vegeu també els Farnese de Roma). Informació general a I Farnese. Llur llegat es troba a: Biblioteca PalatinaGalleria nazionale di Parma, al Palazzo della Pilotta (inclou les col·leccions de l'Acadèmia de Belles Arts); Giardino ducale di ParmaPalazzo Farnese di Piacenza, que hostatja el museu municipalReggia di Colorno. La major part de les obres d'art mobles que adornaven aquestes residències, se les emportà a Nàpols el futur Carles III d'Espanya, com a successor d'Isabel Farnese (vegeu els Borbons de Nàpols). El panteó ducal es troba al santuari de Santa Maria della Steccata de Parma. Opera in scena tracta el mecenatge teatral dels ducs, que inclou construccions com el Teatro Farnese (s. XVII) o el Teatro Regio (s. XIX).

Abans de ser absorbit pels Farnese a 1587, el marquesat dels Pallavicini va promoure vàries obres renaixentistes a les ciutats de Busseto (Villa Pallavicino, actual Museo Giuseppe Verdi) i Cortemaggiore. La branca genovesa de la família enllaçà més tard amb els Rospigliosi de Roma.

Altres famílies de la regió destacades per llur mecenatge són: els Meli Lupi, amb la Rocca di Soragna i diverses obres a Pàdua; els Rossi, amb varis castells dels segles XV i XVI, entre els quals destaquen els de RoccabiancaTorrechiara i San Secondo Parmese.


Pavia, vegeu Milà i la Llombardia


Perusa (Perugia)

Una de les entitats més potents de la ciutat era el gremi de canvistes, patrocinador del Collegio del Cambio, famós pels frescos del Perugino. La signoria estigué entre 1438 i 1540 en mans dels Baglioni; desapareguts llur palau i llur panteó (l'església de San Francesco al Prato), resta la capella que Troilo Baglioni féu pintar per Pinturicchio a Santa Maria Maggiore de Spello. També la família Della Corgna tingué activitat artística a Perusa i comarca.


Pesaro, vegeu Urbino i les Marques


Piacenza, vegeu Parma i Piacenza


Piemont (Piemonte), vegeu IvreaSaluzzoTorí i Vercelli


Pienza, vegeu Siena


Pisa

L'emperador Enric VII de Luxemburg encarregà a Giovanni Pisano la tomba de la consort, Margarida de Brabant (+1311); s'en conserven fragments al Museo di Sant'Agostino i a la Galeria Nazionale di Palazzo Spinola de Gènova. La promta mort del sobirà (1313) va ser honorada per la ciutat de Pisa amb una tomba esculpida per Tino da Camaino, la qual es guarda a parts a la catedral i al Museo dell'Opera del Duomo.


 Reggio Emilia

La col·lecció d'Anna i Luigi Parmeggiani ha quedat englobada (1925) als Musei Civici. Inclou les pertinences del pintor espanyol, resident a París, Ignacio León y Escosura.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Rímini

Abans de ser incorporada als estats de l'Església, fou signoria dels Malatesta (segona meitat del s. XV). Les iniciatives de Sigismondo Pandolfo Malatesta poden veure's a la capital, Rímini i a la província, Guida alla Signoria dei Malatesta, a més dels castells, especialment el de Gradara.

A un altre Malatesta, Domenico "Novello", hom deu la Biblioteca Malatestiana a la propera ciutat de Cesena.


Roma i el Laci (Roma e il Lazio)

El lloc oficial del municipi és Sovrintendenza Capitolina ai Beni Culturali.

El període anterior al Renaixement està tractat a Medioevo.Roma. L'activitat constructiva als Estats Pontificis durant el "Captiveri d'Avinyó" (s. XIV), vegeu-la a Spoleto.

Un panorama del patrimoni acumulat a mitjans del segle XVII es troba a la guia de Giovan Pietro Bellori i a les publicacions il·lustrades de Giovanni Battista Falda. Per al segle següent, es poden consultar la guia de Filippo Titi (1763).

Sobre les col·leccions d'escultura antiga, Monumenta Rariora i Arachne repertorien inventaris i llibres de làmines, fins a començaments del segle XIX; també existeix una monografia de François Perrier (1638). L'estat del patrimoni monumental al segle XVIII (comparat amb fotografies actuals) es veu als gravats de Giuseppe Vasi. Sobre els antiquaris del XVIII: la Winckelmann-Gesellschaft i l'exposició Winckelmann und Ägypten.

Els palaus estan descrits a Palazzi di Roma. Les viles als envoltants de Roma (zona de Frascati, etc.) es trobaran a Ville di Roma, a Castelli romani, a Visit castelli romani i a les passejades de Ferdinand Gregorovius.

Començarem pel mecenatge papal en general (vegeu papes individuals més avall, sota el nom de família). Hi ha moltes dades a l'Enciclopedia dei Papi. A l'apartat dedicat a França tractem el sojorn a Avinyó. Sobre el Vaticà i altres dependències romanes de la Santa Seu, vegeu les basíliques i capelles papals (en especial la Basílica de St. Pere del Vaticà), els Musei vaticaniChristus Rex i una guia antiga del Museo Pio-Clementino (1782-1808). Vegeu també la Biblioteca Apostolica Vaticana i l'exposició Rome Reborn sobre la mateixa. Més residències papals: el Palazzo del Quirinale (avui Presidència de la República), els seus estables o Scuderie, i el Castel Sant'Angelo. Vegeu Eugene Müntz, Les arts a la cour des papes pendant le XVe et le XVIe siècle.

La protecció oficial de les belles arts està exemplificada per l'Accademia di San Luca. Sobre l'activitat corporativa dels estrangers, vegeu Les Fondations nationales dans la Rome pontificale i aquesta guia de les esglésies nacionals.

No detallarem l'immens patrimoni que la iniciativa privada ha acumulat als temples de la ciutat. REQUIEM és un repertori de tombes romanes de papes i cardenals. Existeixen recursos sobre escultura heràldica papal arreu de Roma, sobre obres hidràuliques i, en especial, sobre fonts monumentals. Les obres (escultures antigues i pintures modernes) cedides pels papes al municipi de Roma estan als Musei Capitolini.

Col·leccions d'escultura a mitjans del segle XVI estan descrites per Ulisse Aldrovandi en apèndix a Lucio Mauro, Le antichità della città di Roma. Seus de confraries del segle XVI són: San Giovanni Decollato (dels florentins), Oratorio del GonfaloneOratorio del Crocifisso, Congregazzione dell'Oratorio annexa a l'església de Santa Maria in Vallicella (Chiesa Nuova).

Després de Roma, el principal conjunt dels Estats Pontificis, patrocinat per diversos papes del segle XV en endavant, és el Santuario di Loreto.

Activitat de les famílies romanes i d'individus concrets (per ordre alfabètic):

  • Barberini. Papa: Urbà VIII (1623-1644). Vegeu la Galleria Barberini al palau del mateix nom (Frederic II de Prússia en va manar fer una còpia a Potsdam). Descripcions antigues del palau i les col·leccions familiars es troben a Aedes Barberinae, que duu el mateix nom que la descripció de Hieronymus Tetius (Roma, 1642). Els principals artistes emprats per la família són: Alessandro Algardi, el Cavalier d'Arpino, Giovanni Baglione, Gianlorenzo Bernini, Francesco Borromini, Pietro da Cortona, Domenichino, François Duquesnoy, Giovanni Lanfranco, Carlo Maderno, Francesco Mochi, Giovanni Francesco Romanelli, Valentin de Boulogne, Simon Vouet.

  • Borghese. Papa: Pau V (1605-1621); vegeu el Palazzo Borghese, ampliació del palau del cardenal Deza. El gran mecenes de la família és el cardenal Scipione Borghese, a qui hom deu la Villa Borghese (descripció de Giacomo Manilli, Roma, 1650), amb la seva Galleria, i el palau que des de 1704 pertany als Rospigliosi-Pallavicini, amb l'annex Casino dell'Aurora. Entre els artistes emprats per Scipione estan: els arquitectes Flaminio Ponzio, Giovanni Vasanzio, Carlo Maderno, Giovan Battista Soria; l'escultor Gian Lorenzo Bernini; els pintors Cavaliere d'Arpino, Nicolò Pomarancio, Gaspare Celio, Domenico Passignano, Guido Reni, Antonio Tempesta, Paul Brill, Cherubino Alberti, Giovanni Baglione, Agostino Tassi, Orazio Gentileschi, Domenichino, Lodovico Cigoli, Federico Barocci, Michelangelo da Caravaggio, Giovanni Lanfranco.

  • Caetani. La Fondazione Caetani administra el palau familiar (Palazzo alle Botteghe Oscure) i dues antigues propietats familiars al sud de Roma: els jardins de Ninfa i el castell de Sermonetta.

  • Farnese (vegeu també els Farnese de Parma). Papa: Pau III (1534-1549). Informació general a I Farnese i a una antologia a cura de Patrizia Rosini. El futur papa, quan encara era el cardenal Alessandro Farnese el Vell, comença el Palazzo Farnese de Roma (un altre lloc). Hom li deu també la fundació de la destruida ciutat de Castro. Sota Pau III es reconstrueix la vida artística, malmesa desde 1527 pel sac de Roma. Venen Galeazzo Alessi i Jacopo da Vignola (1536), Francisco de Holanda (1538). Tornen Sebastiano del Piombo i Cellini (1529), Miquel Àngel (1534), Baldassare Peruzzi (1535) i Perino del Vaga (1537), s'hi estableixen Francesco Salviati (1531), Jacopino del Conte (1535), Daniele da Volterra (1536), Guglielmo della Porta (1538) i Taddeo Zuccaro (1543), i rep la visita de Tiziano (1545-1546), a més de diverses visites de Giorgio Vasari. El cardenal Alessandro Farnese el Jove continuà les obres del palau de Roma, adquirí als Chigi la Villa Farnesina i feu construir: l'església del Gesù; el Palazzo Farnese de Caprarola (un altre lloc); els Horti Farnesiani del Palatino, gairebé destruits per les excavacions arqueològiques dels segles XIX i XX; l'Oratorio del Crocefisso de San Marcello. Entre els artistes protegits pel cardenal es troben els arquitectes Giacomo Vignola i Giacomo della Porta; els pintors Tiziano, Giorgio Vasari, Daniele da Volterra, Francesco Salviati, Taddeo Zuccaro, Federico Zuccaro, Giacomo Bertoia, Giovanni de'Vecchi, Raffaelino da Reggio, Cesare Nebbia, Niccolò Circignani, Cristoforo Roncalli, Antonio Tempesta, Bartholommaeus Spranger, Carel van Mander, Giovanni Sons, el Cavalier d'Arpino (i potser el Greco); el miniaturista Giulio Clovio. En el si de l'Accademia della Virtù d'estudis vitruvians, es relacionà amb Miquel Àngel, Vasari, Vignola, Francesco Paccioto y Clovio. El cardenal Odoardo Farnese encarregà la decoració del Palazzo Farnese de Roma als germans Annibale i Agostino Carracci. L'estat de les col·leccions Farnese al segle XVII es descriu a vàries obres de Giovan Pietro Bellori. La major part de les peces d'art moble se les emportà Carles III a Nàpols (vegeu els Borbons de Nàpols).

  • Medici (vegeu també els Medici de Florència). Papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). Diversos membres de la família tenien residències romanes: el Palazzo Madama (actual dependència del Senato), la Villa Madama (avui dependència del Ministero degli affari esteri), la Villa Medici (actual École française de Rome) i el Palazzo Firenze (comprat als Del Monte). Les col·leccions formades a Roma pel cardenal Leopoldo de'Medici passen més tard als museus de Florència. Sota Climent VII (1527) té lloc el Sac de Roma (vegeu-ne una selecció de textos contemporanis), que provoca la dispersió més sensacional de tota la història de l'art: entre d'altres, de l'arquitecte i pintor Baldassare Peruzzi, l'arquitecte Sebastiano Serlio, dels escultors Benvenuto Cellini, Jacopo Sansovino i Danese Cattaneo, dels pintors Sebastiano del Piombo, Perino del Vaga, Polidoro da Caravaggio, Giovanni da Udine, Rosso Fiorentino i Francesco Parmigianino, dels gravadors Jacopo Caraglio i Marcantonio Raimondi. Poc abans ja ho havien fet els pintors Giulio Romano, Gianfrancesco Penni i Raffaellino dal Colle. Dels artistes de primer rang, només restà a Roma l'arquitecte Antonio da Sangallo el Jove. Vegeu la reconstrucció de l'escola artística romana sota el següent papa, Pau III Farnese.

  • Parentucelli. Papa: Nicolau V (1447-1455). Encarregà a Fra Angelico la pintura de la Cappella Niccolina del Vaticà.
  • Peretti. Papa: Sixt V (1585-1590). L'activitat constructiva d'aquest pontífex s'examina a PapaSistoV.it. El seu nebot, cardenal Alessandro Peretti Montalto, completa la Villa Lante de Bagnaia (vegeu-la també a la Fondation Berger), començada pel cardenal Gian Francesco Gambara. Patrocinà també l'església de Sant'Andrea della Valle.
  • Piccolomini. Iniciativa del papa Pius II (1459-1464) és la ciutat de Pienza.

  • Riario. Al cardenal Raffaele Riario hom deu el després anomenat Palazzo della Cancelleria. El cardenal Girolamo Riario comença el palau que a 1511 compra i amplia el cardenal Francesco Soderini, passant en 1568 als Altemps.

  • Spada. El palau construit pel cardenal Girolamo Capodiferro al segle XVI hostatja actualment el Consiglio di Stato. Les col·leccions dels cardenals Bernardino i Fabrizio Spada (s. XVII i XVIII) formen el nucli de la Galleria Spada.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Sabbioneta, vegeu Màntua


Saluzzo

Una petita cort, annexada al reialme de França, i després al ducat de Savoia, fou el marquesat de Saluzzo. A les proximitats d'aquesta ciutat es troba el Castello della Manta, volgut per Valerano di Saluzzo, regent del marquesat a començaments del segle XV, i amb un important cicle de frescos.


Sardenya (Sardegna)

Sobre el virregnat espanyol: Sara Caredda, El patronazgo español en la Cerdeña barroca: arte, poder y devoción.


Sicília

Sobre la dinastia normanda (s. XI-XII): Les Normands, peuple d'Europe i Norman Sicily. Un probable encàrrec reial és el manuscrit miniat Skylitzes Matritensis. L'emperador Frederic II, vegeu-lo a Alemanya. La família Chiaramonte és responsable de la construcció de varis castells i palaus dels segles XIV i XV. Vegeu Geneviève Bresc-Bautier, Artistes, Patriciens et Confreries: production et consommation de l'oeuvre d'art a Palerme et en Sicile Occidentale (1348-1460).

Les confraries religioses ens han deixat els oratoris de Palerm. Sobre el mecenatge virreinal espanyol: Carlos González Reyes, Entre Cataluña y Sicilia : las cortes virreinales en el Mediterráneo en el tránsito de Felipe II a Felipe III. Un distingit col·leccionista de Messina (entre d'altres, d'obres de Rembrandt) del segle XVII fou Antonio Ruffo. Del mecenatge aristocràtic sicilià, destaquen les viles que al segle XVIII s'aixequen a les rodalies de Palerm, la més coneguda de les quals és la Villa Palagonia de Bagheria, edificada per al príncep Francesco Ferdinando Gravina.


Siena

Conté els palaus de poderoses famílies, com el que pertangué successivament als Piccolomini, Saracini i Chigi (avui Accademia Musicale Chigiana). Els Chigi tenen també una capella al Duomo de Siena i la Villa di Vicobello a les rodalies, però llurs principals empreses artístiques es troben a Roma. A Caterina Piccolomini devem l'anomenat Palazzo delle Papesse, i al cardenal Francesco Piccolomini, futur papa Pius III (1503), la Biblioteca Piccolomini de la catedral de Siena (lloc oficial i lloc de Thais), amb frescos de Pinturicchio. Manuscrits pertanyents als Piccolomini es poden veure al Museo petrarchesco piccolomineo.

La Pinacoteca nazionale inclou les col·leccions de l'Accademia di Belle Arti.

Iniciativa del papa Pius II Piccolomini (1459-1464) és la micro-ciutat de Pienza, amb el Palazzo Piccolomini. La propera ciutat de Montepulciano és rica en palaus renaixentistes.


Spello, vegeu Perusa

 


Spoleto

La Rocca di Spoleto és el més monumental dels castells manats construir pel cardenal Gil de Albornoz (vegeu-lo també a Bolonya) per tots els Estats Pontificis, a mitjans del segle XIV. Se'n conserven a Narni, Piediluco, Sassoferrato, Forlimpopoli i Viterbo, i també es reforçaren les fortificacions d'Assís, Todi, Acquaviva Picena i Urbino. Poden veure's a Castelli e fortezzeCastelli italiani o iCastelli.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Torí (Torino)

Al Piemont hi governà la Casa de Savoia, primer comtes, després ducs (1416) i finalment reis de Sardenya (1720) i a partir de 1861 d'Itàlia. (Vegeu-ne el lloc oficial, una guia francesa i una guia italiana; vegeu també a Suïssa).

Fins la transferència de la cort a Torí (1563), els ducs residian al palau ducal de Chambéry (Savoia francesa).

Visió general dels palaus reials a Polo Museale del PiemonteSoprintendenza Archeologia, Belle Arti e Paesaggio per la Citta Metropolitana di Torino i Residenze Reali; i de les col·leccions, a Musei Reali (Palazzo RealeGalleria SabaudaArmeria RealeBiblioteca Reale i la col·lecció d'antiguitats donada per Vittorio Amedeo II a la Universitat de Torí). Part de les pintures dels Musei Reali provenen del príncep Eugeni de Savoia, a Viena.

Fundacions religioses dels monarques, projectades per Guarino Guarini, són la capella de la Santa Sindone a la catedral de Torí (que guarda la més preciada possessió dels Savoia, la Santa Sindone) i l'església de San Lorenzo. Els Savoia usaren com a panteó, successivament, el Monestir de Brou (vegeu-lo també en relació amb Margarida d'Àustria), la basílica de Santa Maria de Vicoforte di Mondoví i la Basílica de Superga. Altres palaus de la família regnant: Palazzo Madama de Torí, Castello di MoncalieriCastello del ValentinoCastello di RivoliVenaria RealeStupinigi. Sobre les festes cortesanes, vegeu Balletti di corte sabaudi. Una iniciativa del període romàntic és el Borgo Medievale de Torí.

Com a reis d'Itàlia, els Savoia sojornaren al Palazzo Pitti de Florència i al Palazzo del Quirinale de Roma.

Entre els palaus de l'aristocràcia torinesa, tenim el dels Carignano, actual Museo del Risorgimento. Vegeu el príncep Eugeni de Savoia (quines col·leccions vieneses s'afegeixen a les reials dels Savoia el 1741) a Àustria i Liechtenstein.

Giovanni Agnelli, directiu de la FIAT, i la seva muller Marella han format la Pinacoteca Agnelli de Torí.


Toscana, vegeu ArezzoCortonaFlorènciaLuccaMassaPisa i Siena


Trentino-Alto Adige (Trentino-Südtirol)

La residència dels prínceps-bisbes de Trento era el Castello del Buonconsiglio. El germans Niklaus i Franz Vintler, comerciants de Bozen (Bolzano), són els comitents dels frescos de temàtica cavalleresca al castell Runkelstein (Roncolo).


Trieste, vegeu Friuli-Venezia Giulia


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Umbria, vegeu Città di CastelloFolignoPerusa i Spoleto. Vegeu Gubbio a Urbino i les Marques


Urbino i les Marques (Urbino e le Marche)

El ducat d'Urbino fou governat successivament pels Montefeltro i (a partir de 1508) pels Della Rovere. Els segons van donar dos papes (vegeu a Roma). Les empreses ducals poden veure's a La Terra del Duca i a La Galleria del Diletto. El Palau Ducal hostatja actualment la Galleria Nazionale delle Marche (un altre lloc). Són remarcables els Studioli de Federico i Guidobaldo da Montefeltro, respectivament als palaus ducals d'Urbino i Gubbio. Hi ha estudis particulars sobre el Studiolo d'Urbino i sobre el Studiolo di Gubbio. Aquest segon es troba actualment al Metropolitan Museum de Nova York; vegeu The Gubbio studiolo and its conservation i un altre lloc. Els ducs bastiren varis castells a la regió de les Marche. Una construcció del segle XVI és la Villa Imperiale de Pesaro.

Entre els artistes que treballaren per a Federico da Montefeltro es troben: els arquitectes Maso di Bartolomeo, Luciano Laurana i Francesco di Giorgio Martini; els ebenistes Baccio Pontelli i Giuliano da Maiano; els pintors Piero della Francesca, Paolo Uccello, Melozzo da Forlí, Joos van Wassenhove (Just de Gant), Pedro Berruguete, Giovanni Santi i (potser) Fra Carnevale i Sandro Botticelli; els miniaturistes Guglielmo Giraldi, Franco Leoni i Franco dei Russi; el llibreter Vespasiano da Bisticci; també mantingué relacions amb Leon Battista Alberti.

Extingit el tronc principal de la família ducal amb Francesco Maria II Della Rovere (1631), les col·leccions dels Della Rovere passen per matrimoni als Medici de Florència, i els llibres a la Biblioteca Alessandrina de Roma (vegeu-ne una exposició).

Marche fuori dalle Marche rastreja l'itinerari d'obres d'art exportades de la regió de les Marche. La petita ciutat de Camerino estigué al s. XV sota la signoria dels Varano.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Vall d'Aosta (Valle d'Aosta)

L'activitat artística més coneguda són els castells dels segles XIV i XV, especialment els construits per la família Challant (Fénis, Verrès, Issogne).


Venècia (Venezia), vegeu també Vicenza i la Terra ferma veneciana

Punts de partença cap als tresors artístics de la ciutat i rodalies són Polo Museale del Veneto (inclou, entre altres, la Ca'd'Oro, Palazzo Grimani, Villa Pisani de Stra), Musei Civici Veneziani (inclou, entre altres, el Palazzo Ducale, Museo Correr, Ca'Rezzonico, Palazzo Mocenigo, Ca'Pesaro, Palazzo Fortuny) i Sistema Bibliotecario Museale della Provincia di Venezia. Un repertori d'obres d'art a les esglésies es troba a l'associació Chorus. Com a d'altres ciutats d'Itàlia, els dos ordes monàstics més afavorits són els franciscans, a Santa Maria Gloriosa dei Frari, i els dominicans, a Santi Giovanni e Paolo.

Atès el peculiar sistema polític venecià, estan entre el mecenatge monàrquic i el corporatiu el Palazzo Ducale i la seva capella, la Basilica di San Marco. Vegeu: Galienne Francastel, De Giorgione au Titien: l'artiste, le public et la commercialisation de l'oeuvre d'art; Michel Hochmann, Peintres et commanditaires à Venise (1540-1628); Edward Muir, Images of power: art and pageantry in Renaissance Venice.

Un repertori de palaus  és Palazzi veneziani, i  un altre es limita als edificats a la vora del Gran Canal; vegeu també Venezianische Palazzi um 1700. A la família Cornaro es deuen una dotzena de palaus venecians, així com la capella de Santa Maria della Vittoria, a Roma (que guarda la Santa Teresa de Bernini), i el palau projectat per Falconetto a Pàdua. Altres palaus del patriciat: GrassiQuerini StampaliaVendramin-Calergi (originàriament Loredan), l'inacabat Venier dei Leoni (actual col·lecció Peggy Guggenheim).

Els manuscrits llegats pel cardenal Bessarione estan en la base de la Biblioteca Marciana (un altre lloc), que també guarda un llibre il·luminat a Flandes, el Breviari Grimani, associat a la família col·lecionista d'escultures antigues que formen el nucli del Museo archeologico nazionale. La col·lecció de Teodoro Correr es troba a la base del Museo Correr.

Una institució característica de Venècia son les confreries o scuole, que bastien i decoraven esplèndidament llurs seus. En general, vegeu A Digital Archive of the Architecture of Charity. Entitats concretes: Scuola Grande di San Giovanni EvangelistaScuola Grande di San Rocco (famosa per les pintures del Tintoretto), Scuola di San Giorgio degli Schiavoni (amb pintures de Carpaccio; un altre lloc); Scuola Grande dei Carmini (amb pintures de Giambattista Tiepolo i altres). Les pintures d'algunes scuole (Grande di San Marco, San Giovanni Evangelista, Sant'Orsola) estan traslladades a les Gallerie dell'Accademia (lloc oficial i aplicació didàctica), al seu torn hostatjades a l'antiga Scuola Grande della Carità. Sobre les confraries menors: Peter Humphrey & Richard MacKenney, The Venetian trade guilds as patrons of art in the Renaissance.

El bibliòfil comte Leopoldo Cicognara és autor del Catalogo ragionato dei libri d'arte e d'antichità (1821). La seva biblioteca fou adquirida en bloc per Lleó XII i incorporada a la Biblioteca Apostolica Vaticana. Estan essent digitalitzats els llibres que s'hi esmenten; també parcialment a la Princeton University Library.

El Museo d'Arte Orientale al Palazzo Pesaro és fruit d'un viatge (finals s. XIX) per Asia del príncep Enrico di Borbone, comte de Bardi. El Palazzo Fortuny fou habitat pel polifacètic Mariano Fortuny y Madrazo, fill del pintor.
Dels mecenes del segle XX, destaca Vittorio Cini: la Fondazione i el Palazzo.


Vèneto, vegeu PàduaVenèciaVerona i Vicenza i la Terra Ferma veneciana


Vercelli

El llegat del terratinent i col·leccionista Antonio Borgogna (1906) constitueix el Museo Borgogna.


Verona

Sota la signoria dels Scaligeri es bastiren el Castelvecchio, els monuments funeraris equestres vora l'esglèsia de Santa Maria Antica, i el castell de Sirmione.

Un arqueòleg i col·leccionista del segle XV fou Felice Feliciano, sobre el qual vegi's Evelyn Karet, Drawings of Stefano da Verona and his circle and the origins of collecting in Italy. Durant els segles XV i XVI, una de les principals famílies de la ciutat fou la Pellegrini, que donà el nom a dues capelles, a Sant'Anastasia i a San Bernardino. Del segle XVI, destaquen els palaus projectats per Michele Sanmicheli, que poden veure's a guies urbanes: Verona.com i Verona.net. Una famosa col·lecció d'escultura antiga fou formada al segle XVIII pel marquès Scipione Maffei (un altre lloc).


Vicenza i la Terra Ferma veneciana

La seva gran contribució són les viles, sobre les quals pot veure's l'Istituto Regionale Ville Venete. El gran arquitecte de palaus i viles és Palladio, sobre el qual vegeu les pàgines de la Boglewood Corporation i del Centro Internazionale di Studi di Architettura Andrea Palladio (organisme hostatjat a un palau projectat per Palladio, el Barbarigo). El mateix centre presenta una exposició dedicada al principal seguidor de Palladio, Vincenzo Scamozzi.

Els edificis dels segles XVI-XVIII es concentren en dues zones: entre Venècia i Pàdua, la Riviera del Brenta; i a Vicenza i rodalies, sobre les qual pot veure's Itinerario tra ville vicentine e committenti. Un altre edifici urbà de Palladio és iniciativa del patriciat vicentí agrupat en l'Accademia Olimpica, el Teatro Olimpico. Els noms associats amb les viles artísticament més eminents són: Almerico (després Capra) o Rotonda (Vicenza; un altre lloc); Barbaro (Maser); Contarini (Piazzola sul Brenta); Godi Malinverni (Lugo di Vicenza); Foscari (Malcontenta di Mira); Pisani (Stra): lloc oficial i lloc del Sistema Bibliotecario Museale; una altra branca de la família Pisani (Vescovana); Manin (Passariano).

Una col·lecció d'artista hostatjada en un recinte ad hoc és  el Museo Gipsoteca Antonio Canova, a Possagno. Vegeu més sobre els clients de Canova sota França.

Campus d'excel·lència internacional U A B