França

Sobre la dinastia merovíngia (s. V-VIII), vegeu les exposicions de la Bibliothèque Nationale de France i del Musée de Cluny.

Sobre els carolingis, vegeu l'escola palatina de Carlemany (Aquisgrà, s. VIII-IX) a Alemanya. Correspon al segle IX l'escola palatina d'il·luminació de Carles el Calb. La Primera Bíblia de Carles el Calb és un obsequi al monarca per part del monestir de Sant Martí de Tours.

Sobre els ducs de Normandia, després reis d'Anglaterra, vegeu Gran Bretanya.

Durant el sojorn dels Papes a Avinyó, la gran obra és el Palais des Papes, que inclou capelles pintades per Matteo Giovannetti. Sobre la biblioteca papal, vegeu Marie-Henriette Jullien de Pommerol i Jacques Monfrin, La Bibliothèque pontificale à Avignon et à Peñiscola pendant le Grand Schisme d'Occident. L'activitat constructiva als Estats Pontificis durant el "Captiveri d'Avinyó", vegeu-la a Spoleto, Itàlia.

Una visió general dels castells-palaus de la monarquia i dels prínceps de sang: Palais en France vers 1400. Vistes antigues del palau reial a la illa de la Cité es troben a Medieval Paris. En són romanalles la Conciergerie i la Sainte Chapelle (encàrrec de sant Lluís IX, s. XIII, com també l'abadia de Royaumont). Altres residències reials: el vell Louvre i el castell de Vincennes. Felip IV el Bell és el fundador (1304) del desaparegut Priorat de Poissy.

Llibres il·luminats de patrocini regi es veuen a La Biblioteca de Carles V de França i la seua família i a Grandes chroniques de France. Sobre Carles V vegeu Allen Farber, Court Culture: Representations of Intimacy. Carles VIII és el comitent d'un llibre d'hores (Biblioteca Nacional, Madrid). Pintor de Carles VII i Lluís XI fou Jean Fouquet.

Els panteó reial era la Basílica de Saint-Denis (un altre lloc); vegeu també Saint-Denis, une ville au Moyen Age, el paper de l'abat Suger i un estudi de Pamela Z. Blum. També hi ha monuments dinàstics a Notre-Dame de Paris.

Les col·leccions de la Casa Reial són principalment al Musée du Louvre, amb els dibuixos i gravats al Département des Arts graphiques (antic Cabinet des dessins); les llibràries, a la Bibliothèque nationale de France (vegeu-ne també una exposició), amb la secció Département des monnaies, médailles et antiques (antic Cabinet des médailles). Col·leccions formades abans del segle XVI es guarden al Musée National du Moyen Age (antic hôtel dels abats de Cluny).

Una introducció al mecenatge de l'alta aristocràcia (princes du sang) és Patronage at the Early Valois Courts (1328–1461).

El duc Louis I d'Orléans mana construir dos castells, el de Pierrefonds (reconstruit per ordre de Napoleó III) i La Ferté-Milon (arruïnat).

Sobre el mecenatge dels ducs de Borgonya, sobretot al segle XV, vegeu: al Musée des beaux-arts de Dijon, el palau ducal i la cartoixa de Champmol; Léon de Laborde, Les ducs de Bourgogne: études sur les lettres, les arts et l'industrie pendant le XV siècle (tome Itome II); Bernard & Henri Prost, Inventaires mobiliers et extraits des comptes des ducs de Bourgogne de la maison de Valois; Allen Farber, An Introduction to Valois Burgundy; Oskar Jacek Rojewski, Arte, ceremonial y esplendor festivo en la corte de los Duques de Borgoña; una guia de Dijon. Es conserven romanalles de les col·leccions ducals a Brussel·les: llibres a la Bibliothèque royale, (vegeu-ne un catàleg dels principals manuscrits miniats); peces artístiques als Musées royaux des beaux-arts, als Musees royaux d’art et d’histoire i al tresor imperial de l'Hofburg de Viena.

A Nicolas Rolin, canceller de Borgonya, s'el recorda com a client de Jan Van Eyck i Rogier van der Weyden i com a fundador de l'Hôtel-Dieu de Beaune. El palau familiar, a Autun, hostatja el Musée Rolin.

Els ducs d'Anjou amplien el castell d'Angers, en particular Lluís I (germà del rei Carles V), a qui es deuen els tapissos de l'Apocalipsi conservats in situ. René d'Anjou, també comte de Provença, renovà els castells de Saumur i Tarascon; donà feina, entre d'altres, a Barthélemy d'Eyck, Nicolas Froment i Francesco Laurana. Vegeu també els reis Anjou de Nàpols.

Sobre el duc de Berry, vegeu Patronage of Jean de Berry (1340–1416). Principals productes: el palau ducal de Riom, del que només resta la Sainte-Chapelle; la reforma del Palau Comtal de Poitiers; el manuscrit Les Très Riches Heures (Musée Condé, Chantilly), miniat pels germans Limbourg (vegeu-ne un altre lloc); les Belles Heures (The Cloisters, Nova York).

A Bourges es troba el palau del ministre de finances de Lluís XI, Jacques Coeur.

Els ducs de Bourbon residien a Moulins. Pierre de Beaujeu i Anne de Bourbon fan construir l'ala del palau ducal que actualment hostatja el Musée Anne-de-Beaujeu i fan pintar a Jean Hey el tríptic de Moulins.

Dels ducs de Bretanya (s. XV), vegeu el castell de Nantes.

Els llibres il·luminats dels comtes de Champagne es conserven en part a la Mediathèque de Troyes Champagne. Els comtes (després, ducs) de Savoia, veieu-los a Torí.

El Renaixement s'introdueix amb el Patronage at the Later Valois Courts (1461–1589). La dinastia Valois bastí els castells d'AmboiseBlois i Chambord, tots tres a la regió del Loira, el de Fontainebleau, on Francesc I aixoplugà la majoria de les seves obres d'art procedents d'Itàlia, en bona part per oficis del marxant florentí Giovanni Battista Della Palla. Les grans empreses reials a París són la renovació del Louvre i les Tuileries (destruides). Francesc I reconstrueix el castell de Saint-Germain-en-Laye (actual Musée d'archéologie nationale), tot conservant la capella del temps de Lluís IX. Retratistes de cort foren Jean i François Clouet. Vegeu Les comptes des bâtiments du Roi (1528-1571).

Un gran mecenes eclesiàstic del XVI fou el cardenal Georges d'Amboise, amb el castell de Gaillon i obres a la catedral de Rouen. El conestable Anne de Montmorency edifica al mateix segle els castells d'Ecouen i de Chantilly, ampliat als segles XVII-XVIII pels Bourbon-Condé, i al XIX pel duc d'Aumale. El grand écuyer Claude Gouffier és el patró del castell d'Oiron. Altres castells de la regió del Loira són els d'Azay-le-Rideau (del banquer Gilles Berthelot), Cheverny (de la família Hurault), Villandry (de Jean Le Breton, ministre de finances de Francesc I) i Chenonceau (del financer Thomas Bohier). El darrer fou ampliat per Diana de Poitiers, també mestressa del castell d'Anet. Més dades sobre mecenatge arquitectònic es troben a David Thomson, Renaissance Paris: architecture and growth, 1475–1600. Tenim una anàlisi del famós retrat doble els Ambaixadors (Jean de Dinteville i Georges de Selve), pintat per Hans Holbein el Jove.

Enric de Borbó-Navarra, futur Enric IV, va associat al castell de Pau. Els primers edificis comandats per la dinastia Borbó són: el Palais du Luxembourg a París (actual Sénat), per al qual Rubens pinta la sèrie de teles sobre Maria de Médici (al Louvre) i comença només la sèrie sobre Enric IV (als Uffizi de Florència); afegits a Fontainebleau, del qual es pot veure una descripció escrita per Pierre Dan (1642); l'ex-vot de la reina-mare Anna d'Àustria, el convent de Val-de-Grâce.

Destaca el mecenatge dels cardenals-ministres: Richelieu i Mazzarino. Fundacions de Richelieu: el Palais Cardinal, després molt alterat i conegut com a Palais Royal, residència de la branca Orléans de la família reial, i actual Conseil d'État; l'església de la universitat de París, la Sorbona, on es troba el seu monument funerari; i la micro-ciutat de Richelieu. Llegà les seves col·leccions a la Corona (avui principalment al Louvre).

Fundacions de Mazzarino són: el seu palau, molt alterat com a part de la Bibliothèque nationale de France (vegeu-ne la història arquitectònica); la seva col·lecció de llibres, base de la Bibliothèque Mazarine; el Collège des Quatre Nations, avui Institut de France. Les col·leccions de Mazzarino són adquirides en part per la Corona (avui al Louvre) i en part es dispersen; unes quantes han passat a mans dels comtes de Pembroke (Wilton House). Està publicat l'inventari post mortem de la biblioteca del cardenal.

Els palaus particulars parisencs del segle XVII es concentren al barri del Marais, on es troben l'Hôtel Sully i l'Hôtel Aubert de Fontenay (Hôtel Salé), actual Musée national Picasso. Per a una sèrie d'inventaris post mortem, vegeu Nicolas Courtin, Corpus des hôtels parisiens du XVIIe siècle. Altres ciutats que conserven molts hôtels d'aquesta época són Riom i Montpeller.

Entre la noblesse de robe es compta René de Longueil, patró del Château de Maisons (un altre lloc). El ministre de finances de Lluís XIV, Nicolas Fouquet, es fa el castell de Vaux-le-Vicomte, després incautat pel rei. Entre les adquisicions de Colbert per compte de Lluís XIV, està el gabinet de gravats de l'abbé Michel de Marolles (1667), autor de Le livre des peintres et graveurs; també la col·lecció de gravats del marquès de Béringhen. Una altra col·lecció del XVII està descrita pel seu propietari: Georges de Scudéry, Le cabinet. S'han publicat també els inventaris del palau i del castell dels marquesos de Rambouillet. Vegeu també Edmond Bonnafé, Dictionnaire des amateurs français au XVIIe siècle (1884).

Sota Lluís XIV, vegeu Comptes des bâtiments du Roi sous le règne de Louis XIV. Per a l'ampliació del Louvre es fa venir Bernini de Roma, tal com narra Paul Fréart de Chantelou. Sobre Versalles hi ha el lloc oficial, el Centre de recherches, la Galerie des glaces, l'escultura exterior i l'exposició Versailles on Paper. El desaparegut Domaine de Saint-Cloud passa als Orléans al segle XVIII. La residència durant les cerimònies de coronació era el reconstruit Palais du Tau de Reims. La capella de l'Hôtel des Invalides (actual Musée de l'Armée) fou planejada com a panteó de Lluís XIV. Els jardins dels seus palaus es deuen principalment a André Le Nôtre. Ministre, general i projectista de les seves fortaleses fou Sébastien Le Prestre de Vauban.

La Corona fomentà les arts mitjançant: la manufactura de tapissos dels Gobelins (actualment part del Mobilier National), les acadèmies reials de pintura i escultura, arquitectura, i música, després agrupades en l'Académie des Beaux-Arts, i l'École française de Roma, avui a Villa Medici. Sobre les obres d'art efímer encarregades per la Corona entre mitjans del segle XVII i mitjans del segle XVIII, vegeu Menus Plaisirs du roi.

Sota Lluís XV, destaca la construcció del Palais Bourbon de París (avui englobat a la seu de l'Assemblée nationale), el Château de Compiègne, la fundació de la manufactura reial de ceràmica de Sèvres i el mecenatge de la favorita reial, marquesa de Pompadour; vegeu-ne l'inventari post mortem (1766). La col·lecció del monarca està descrita per François-Bernard Lépicié. Vegeu també Irène Aghion, Collecting antiquities in eighteenth-century France: Louis XV and Jean-Jacques Barthélemy. La consort del monarca, Maria Leszczynska, fou una mecenes per dret propi. Lluís XVI encarregà reformes al Château de Rambouillet. La seva col·lecció pictòrica a Versalles està inventariada per Louis-Jacques Durameau (1784).

Les col·leccions dels ducs d'Orléans es poden veure en el llibre de Louis-François Du Bois de Saint-Gelais i en els àlbums de dibuixos de Jacques Couché. Vegeu també Pamela Cowen, Philippe d'Orléans, l'avant garde: the porcelain owned by Philippe II d'Orléans, Regent of France. Quan la Revolució (1790) foren alienades, principalment a compradors britànics, com un consorci encapçalat pel duc de Bridgewater, o com el vescomte Fitzwilliam. Algunes peces continuen en mans privades, altres han trobat aixopluc a la National Gallery de Londres i a la Scottish National Gallery d'Edimburg.

El col·leccionista Jean de Julienne és famós per l'aplec de dibuixos de Watteau, que va fer gravar en l'anomenat Recueil Julienne. El catàleg de les peces de glíptica posseïdes pel baró de Stosch, fou publicat per Johann Joachim Winckelmann. Un reconegut col·leccionista d'antiguitats fou el comte de Caylus. El gravador Pierre-Jean Mariette fou un col·leccionista de dibuixos i gravats, en part adquirits pel diplomàtic Emmerich Joseph de Dalberg i llegats per aquest a l'Estat de Hesse (Hessisches Landesmuseum, Darmstadt).

Al segle XVIII encara es construeixen hôtels al Marais, com el conjunt dels Rohan i Soubise (avui part dels Archives nationales), però es posa més de moda el Faubourg Saint-Germain, on es troba l'Hôtel Biron, actual Musée Rodin. Dues guies d'Antoine-Nicolas Dezallier d'Argenville descriuen col·leccions: Voyage pittoresque de Paris i Voyage pittoresque des environs de Paris.

Els Rohan, com a prínceps-bisbes d'Estrasburg, també aixecaren el palau que avui hostatja alguns dels Musées de la ville de Strasbourg. Els sobirans de Lorena embelliren la capital ducal, Nancy, habitaven el Palau ducal i feren bastir el Château de Lunéville.

Els Bourbon-Condé habitaven el Château de Condé. Un dels darrers dominis rurals construits sota l'Antic Règim fou el del duc de Choiseul a Chanteloup.

Molts monuments es van salvar de la Revolució gràcies a la tasca de preservació d'Alexandre Lenoir i el seu Musée des Monuments Français (1795-1815). És autor de Description historique et chronologique des monumens de sculpture réunis au Musée des monumens français i de Notice historique des monumens des arts, réunis au Dépôt national, rue des Petits Augustins. L'edifici del dipòsit-museu, i una part dels fons, formen part actualment de l'École nationale supériure des beaux-arts, que assumí les funcions docents de l'Académie des Beaux-Arts. Una part de les col·leccions ha estat transferida a l'Institut national d'histoire de l'art.

Recursos sobre Napoleó I: Fondation NapoléonDestination Napoleon i el Museo Napoleonico (Roma). Sobre les espoliacions practicades a Europa pels exèrcits de la Ia República i de Napoleó I, vegeu: els catàlegs antics del Louvre; l'Inventaire des peintures et sculptures saisies en Belgique; l'apèndix del general Pommereul a Francesco Milizia, L'art de voir dans les beaux-arts (1798); l'espoliació de Venècia, en apèndix a Francesco Tosi, Della pittura veneziana (1797); sobre la de Sevilla, un inventari de 1810; Dorothy Mackay Quynn, The art confiscations of the Napoleonic wars; la correspondència de l'agent artístic de Napoleó, el baró Dominique Vivant Denon.

De l'efímer Musée Napoléon, es poden veure els gravats de les pintures. A la caiguda de l'emperador, la majoria de les peces foren recuperades pels antics propietaris. La principal excepció fou la part assignada per Napoleó a l'ex-emperadriu Josefina (procedia en gran part de Kassel), després comprada per Alexandre I de Rússia, i avui a l'Hermitage.

L'emperador va adquirir o restaurar diverses residències (Malmaison, Bois-Préau, Compiègne, Fontainebleau, etc.), recollides a Musées nationaux de Malmaison. L'obra més destacada de nova planta que emprengué és l'Arc de Triomphe de l'Étoile a París. També va manar obres al Regne d'Itàlia: a Milà, l'Arco della Pace i l'arranjament del palau i Pinacoteca di Brera; a Venècia, l'ala de la Piazza de San Marco que hostatja el Museo Correr; a Roma, al Palazzo del Quirinale.

L'escultor preferit de la parella imperial era Antonio Canova, sobre el qual vegeu, de Christopher M.S. Johns, Antonio Canova and the politics of patronage in revolutionary and Napoleonic Europe (accés restringit) i Empress Josephine's collection of sculpture by Canova at Malmaison.

El germà de Napoleó I, Lucien Bonaparte, com a príncep de Canino és responsable d'algunes empreses artístiques a Itàlia. La col·lecció del cardenal Fesch, oncle dels Bonaparte, forma en part el Musée Fesch d'Ajaccio (Còrsega).

Iniciativa de Napoleó III és la reconstrucció del castell de Pierrefonds per Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc.

Col·leccionistes de la primera meitat del segle XIX són: el baró François-Xavier Fabre, qui a 1824 llega la seva col·lecció al municipi de Montpeller, originant el Musée Fabre; el pintor François-Marius Granet, qui enriqueix a 1849 el museu local d'Ais de Provença, que passa a anomenar-se Musée Granet.

Col·leccionistes de la segona meitat del segle XIX són: el duc d'Aumale, a qui devem la Biblioteca i el Museu del castell de Chantilly (vegeu també les seves col·leccions d'antiguitats i de dibuixos); Jacques Doucet, a qui també hom deu la fundació del centre de documentació que ha edevingut la Bibliothèque de l'Institut national d'histoire de l'art; la família Camondo, quines col·leccions es troben principalment al Musée Nissim de Camondo; el matrimoni Edouard André i Nélie Jacquemart, que funden el Musée Jacquemart-André; el pintor impressionista Gustave Caillebotte, que donà els seus quadres a l'Estat francès, formant el nucli del que serà el museu del Jeu de Paume, actual Musée d'Orsay. La col·lecció del pintor Ignacio León y Escosura, vegeu-lo a Reggio-Emilia, Itàlia. El llegat del pintor Léon Bonnat a la seva iutat nadiva de Baiona (1891) està a l'origen del Musée Bonnat-Helleu. Les col·leccions dels germans Eugène i Auguste Dutuit estan a l'origen (1902) del museu del Petit Palais de París.

Estan repertoriats els donatius de la família Rothschild a l'Estat; entre ells, el tresor romà de Boscoreale. La col·lecció de gravats d'Edmond de Rothschild està integrada dins del Département des Arts Graphiques del Louvre. Vegeu la Vila Ephrussi de Rothschild a Saint-Jean-Cap-Ferrat.

Altres recursos: Thecae (inventaris de biblioteques franceses, s. VIII-XVIII); L'Esprit des livres (catàlegs de vendes de llibres conservats a biblioteques de Lió i Grenoble); Répertoire des ventes d'antiques en France au XIXe siècleRépertoire des tableaux italiens dans les collections publiques françaises (s. XIII-XIX); L'art britannique dans les collections publiques françaises (1100-1940); L'art des États-Unis dans les collections publiques françaises (1620-1940).

Estan en línia els arxius dels marxants parisins Goupil (també actiu als Països Baixos), Rosenberg i Brummer (aquests darrers, també a Nova York).

Entre les propietats jueves incautades pels ocupants alemanys (1940-1944), està la col·lecció Schloss. Una iniciativa en arquitectura moderna de la Universitat de París (Sorbona) és la Cité internationale universitaire. Un galerista parisí especialitzat en art modern fou Aimé Maeght, a qui es deu la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence.

Campus d'excel·lència internacional U A B