La poesia lírica

LA POESIA LÍRICA

 

1. Definició.

Per poesia lírica actualment entenem aquella poesia en la qual predomina l’element i el to afectiu, sentimental i emotiu, en contra dels elements històrics, èpics, satírics, moralistes, didascàlics.

A l’antiguitat era aquella poesia que s’escrivia no pas per a ser llegida, sinó per a ser cantada amb acompanyament de la lira, o també de la flauta i de la cítara. Per tant, un poema líric és abans que res una “cançó”.

 

2. Antecedents de la lírica llatina.

La lírica neix a Grècia i, essent un dels gèneres més rics de la literatura grega, coneix dos tipus de modalitats:

• Monòdica: cantada per una sola veu i sorgida dels cants populars breus (cf. blues). En el segle VII ja tenim els dos primers autors literaris: Safo de Lesbos, autora de poemes dedicats al sentiment amorós, dolços, lents; i Alceu de Mitilene, autor de poemes que expressen emocions fortes, de ritme ràpid i enèrgic; en el segle VI Anacreont de Teos, autor de cançó lleugera, de temes senzills: el vi, l’amor, l’amistat.

• Coral: cantada per un conjunt de veus i sorgida dels cants (cf. espirituals negres o gospel) que es cantaven en les festes que reunien el conjunt de ciutadans amb motiu d’esdeveniments religiosos.

Està pensada per ser intrepretada per un cor i acompanyada amb dansa.

El lirisme d’aquest tipus de composicions està més allunyat del nostre concepte de “líric”. Son composicions amb moltes referències mitològiques i llegendàries, amb tocs èpics, sovint de caràcter triomfal i commemoratiu (himnes als déus, epinicis, trenos, himeneus). Els autors: Píndar de Tebes, Simònides de Ceos, Estesícor de Sicília. 

Els lírics grecs no eren “literats” pròpiament dits, com tampoc no ho són els cantautors actuals. Per tant, quan va sorgir la veritable literatura, és a dir, la que estava destinada a ser llegida, la lírica va desaparèixer.

 

3. La lírica llatina.

A Roma, on la literatura ja neix, per dir-ho d’alguna forma, “adulta”, no es troben exemples assimilables a la lírica grega arcaica. És evident, però, que en l’època preliterària hi degué haver algun tipus de composicions orals de caràcter líric.

El lirisme llatí –és a dir, la cançó i l’himne- apareix com a forma literària en el segle I aC, impulsat pels poetae noui, que descobriren Safo, Alceu i Anacreont, de la mateixa manera que els romàntics redescobriren l’Edat Mitjana, o bé la generació del 98 redescobrí Gòngora.

 

GAI VALERI CATUL (84 aC. – 54 aC.)

Fou l’introductor a Roma de l’elegia i l’epigrama. També fou un poeta líric en el sentit que va imitar i fins i tot traduir les odes dels seus antecessors grecs (Ille mi par esse deo uidetur), i fou l’introductor de l’adaptació dels metres lírics hel·lènics a la poesia llatina. Molts dels poemes que va compondre, però, pertanyen al gènere elegíac i epigramàtic.

Reservem, en efecte, el qualificatiu de líric en sentit estricte als quatre poemes que presenten una estructura estròfica comparable a la de la majoria d’odes hel·lèniques i que no s’hauria de descartar que haguessin estat cantades.

Són concretament dos poemes en estrofes sàfiques (11  i 51) amb temes propis de la lírica monòdica, i dos en gliconis (34, un cant a Diana, i 61, un himeneu) amb temes propis de la lírica coral.

Aquestes composicions, però, són poemes aïllats en un maremàgnum d’elegies i epigrames. Catul no va publicar reculls unitaris. A Roma, aquesta tasca està lligada al nom d’un únic poeta, Horaci. 

 

QUINT HORACI FLAC (65 aC. – 8 dC.)

 

La vida i les obres 

 

El poeta Quint Horaci Flac va néixer l’any 65 aC a Venúsia, al sud d’Itàlia. Passà la seva primera infància en un ambient camperol i, als set anys, el seu pare l’acompanyà a Roma per estudiar. Quan en tenia vint, va marxar a Atenes per estudiar filosofia i perfeccionar els seus coneixements, cosa que era molt habitual en aquell temps. Essent a Grècia, es va enrolar en l’exèrcit de Brutus, un dels assassins de Juli Cèsar, i, després de la desfeta de Brutus, tornà a Roma. Aleshores Horaci va esdevenir secretari del fisc i, sense cap mena de problema econòmic, es va dedicar a escriure. L’any 38 aC. Virgili el va presentar a Mecenàs, la qual cosa li va permetre d’accedir a formar part del cercle d’intel·lectuals propers a August.

Les seves obres primerenques foren Les sàtires i Els epodes.

Les Sàtires són divuit poemes escrits en hexàmetres en què l’autor ens ofereix retalls de la seva vida i critica els vicis de la societat del seu temps, personalitzant-los en contemporanis de poca significació. En època d’August, en efecte, no era possible la sàtira política dirigida a personatges influents.

Els Epodes són disset poemes també de tot satíric, però que no estan escrits en hexàmetres i que tenen un caire més líric; d’aquí que Horaci els agrupés en un altre conjunt. L’objectiu de les invectives continuen essent personatges gairebé anònims que esdevenen models de vicis i de caràcters reprobables –una bruixa, un nou ric, un mal poeta, etc.

A continuació va escriure un seguit de poemes que anomenà Carmina i que la tradició ens ha llegat com a Odes. El coneixement que tenia de la literatura grega el va encoratjar a adaptar al llatí els principals versos i estrofes amb què havien escrit els poetes lírics grecs, com Safo, Alceu i Anacreont. Precisament en aquest fet mètric rau la singularitat principal d’aquestes composicions i un dels mèrits importants de la poesia horaciana en general. Els arguments que hi tracta són mólt variats i van des de temes històrics –com la celebració per victòria d’August sobre Antoni i Cleòpatra a Acci–, fins a la seva filosofia de vida – cants a l’amor, a l’amistat, a la bona vida.

En acabar aquestes Odes, va composar dos llibres d’Epístoles en hexàmetres.

Són cartes que tenen un destinatari real, però clarament convencional ja que el veritable destinatari és el públic lector. En aquestes composicions Horaci continua reflexionant sobre la manera de viure feliç, i introdueix un nou argument, la reflexió sobre la composició poètica, tema que tractarà extensament en una obra de maduresa, l’Epistola adreçada als Pisons o Art poètica, on exposa la seva concepció de l’obra d’art com un tot unitari.

Ja en la seva vellesa va tornar a escriure un llibre d’Odes, el quart, en el qual el tema amorós cedeix terreny a l’exaltació de la dinastia regnant, o sigui August i la seva família. Per completar el repàs de la seva obra, afegirem que l’emperador li va encarregar la composició d’un poema per celebrar i agrair als déus l’entrada en una nova època (saeculum) marcada per la pau. Aquest Carmen saeculare fou interpretat per un cor infantil de nens i nenes l’any 17 aC.

Els poemes que componen les Odes es poden dividir en dos grups, aparentment contradictoris, que ens evoquen un home amb doble personalitat: per una part, gelós de la seva vida i dels bons moments que li procura; i, per una altra, el patriota que admira el nou amo de Roma:

1. Poesies curtes i de temes lleugers (amistat, amor, encants de la natura, brevetat de la vida), de lirisme menor.

2. Poesies de gran volada, anomenades cíviques, en què Horaci celebra l’adveniment de la pau amb la figura d’August.

Horaci, en tot moment, va tenir consciència de ser qui adaptava a la mètrica llatina els metres de la poesia lírica grega, no d’una manera anecdòtica com ho havia fet Catul, ans d’una manera definitiva.

La tasca era difícil i ingent, però Horaci, gran poeta com fou, aconsegueix que hom tingui la impressió que era fàcil. No és clar si les Odes foren escrites per a ser cantades o no. El que sí és clar és que, a diferència dels lírics grecs –que eren els autors de la lletra i de la música de llurs poemes i, sovint, els propis cantors– Horaci no fou el compositor de les melodies que, de fet, hom podia afegir als poemes com un complement natural, però no consubstancial.

L’obra d’Horaci és una barreja de lirisme i de filosofia. Ens trobem, en efecte, davant el poeta llatí més líric, en el sentit que és el que es refereix més i més variadament a si mateix; alhora, la seva poesia traspua sempre un alliçonament moral entre l’epicureisme –doctrina filosòfica que exalça l’amistat com a via per obtenir el plaer i la felicitat, el fi humà suprem–, i l’estoicisme –doctrina filosòfica que defensa la inexorabilitat del futur i, per tant, la necessitat de conformar-se amb la vida que a un l ha tocat viure.

La influència de la poesa d’Horaci no fou en l’antiguitat ni ha estat posteriorment tan gran com la de Virgili o la d’Ovidi. Amb tot, el poeta de Venúsia ens ha llegat alguns dels tòpics més recurrents de la literatura occidental, tots lligats a la seva forma de veure la vida.

Literàriament un “tòpic” és aquella expressió o argument encunyats per un escriptor a propòsit d’una idea, que han fet fortuna i que han estat adoptats per la posteritat per a suggerir la mateixa idea. En aquest sentit parlem del tòpic de la “fugacitat del temps”, per referir-nos a la inexorabilitat de la mort; o del tòpic de “la captació de la benevolència del públic”, per referir-nos a la conveniència d’elogiar qui ens escolta, mitjançant algun afalac abans de començar a parlar.

Heus-ne aquí, doncs, alguns que foren formulats brillantment expressats pel nostre poeta:

1. L’elogi i la idealització de la tranquil·litat de la vida del camp, en contraposició a la vida atabalada de la ciutat. En els medis literaris aquest tòpic es coneix amb el nom de tòpic del beatus ille, ja que aquests dos mots són els que comencen la poesia horaciana més coneguda que tracta el tema.

2. L’elogi de la moderació o tòpic de l’aurea mediocritas, mots llatins extrets també de la poesia següent:

3. L’elogi de la frugalitat que alhora comporta la lloança dels plaers senzills de vida: el beure, l’amor, el menjar, el descans.

4. L’al·lusió a la fugacitat del temps (tempus fugit) i a la presència de la mort que ens iguala tots i hauria d’allunyar de les ambicions desmesurades.

5. Com a conseqüència immediata de l’anterior, davant la inexorabilitat de la mort, cal aprofitar cadascun dels moments que ens regala la vida. És el tòpic del carpe diem, mots extrets d'un fragment de les Odes.

6. La immortalitat de l’artista (non omnis moriar). L’escriptor és conscient que la seva obra el farà esdevenir immortal.

 

Pervivència d'Horaci

Campus d'excel·lència internacional U A B