Els titulars de premsa i els "experts" coincideixen en senyalar la necessitat imperiosa de reformar el sistema públic de pensions. De no dur a terme aquestes "reformes" (pujar l'edat de jubilació als 67 anys, ampliar els anys de cotització per tenir dret a la pensió mínima contributiva, rebaixar la quantia de les pensions per la via d'ampliar el període d'anys amb que es fa el còmput), ens veurem abocats a la fallida del sistema de pensions.

En els últims mesos, l'ofensiva dels mercats s'ha aguditzat, les pressions de la UE i els organismes financers internacionals, exigint la reforma de les pensions al govern PSOE. Els mitjans de comunicació-persuassió de masses repeteixen la cantarella de la fallida imminent de la Seguretat Social, presentant les retallades com mesures necessàries i urgents. Però, es pot ignorar, ni un segon, els interessos econòmics de la banca i el sector financer en aquest tema de les pensions? De les pensions, la banca en treu un bon profit, a través dels fons de pensions i els plans d'estalvi. És evident, també, que volen treure'n molt més profit que fins ara.

Els arguments dels experts

És interessant veure que els arguments que s'empren per justificar les retallades (la càrrega "insuportable" de la població més gran de 65 anys, l'"envelliment de la població") són calcats a les idees que, a principis del segle XX, expressaven els burgesos que parlaven de la decadència d'Occident a l'observar els primers canvis demogràfics als països més avançats. Un augment de l'esperança de vida (sobretot per la reducció de la mortalitat infantil), que tenia com a efecte un descens de la fecunditat, per comptes de ser saludat com un avenç de la humanitat per aquells pares de la pàtria, era motiu d'alarma, portant-los a defensar polítiques natalistes. Evidentment, l'imperialisme per un costat i l'Església catòlica per un altre, compartien aquestes concepcions de foment de la natalitat. Més de 100 anys més tard, no sembla que hagin canviat molt les idees. Al món acadèmic, segueix havent-hi qui aplica a la societat paràmetres extrets de la biologia, que parlen d'una fase de joventut, maduresa o declivi d'una societat som si d'un ésser viu es tractés. Però no hi ha poblacions velles o joves (molt interessant l'article aparegut a Investigación y Ciencia del mes de novembre passat: Pérez Díaz, Julio: El envejecimiento de la población española).

El cas de l'estat espanyol

A l'estat espanyol, en el curs d'un segle, els més grans de 65 anys han passat de representar el 4% de la població al 17%. Mentre que a països com França el canvi s'ha produït més gradualment, en el cas de l'estat espanyol el canvi s'ha produït en a penes les últimes tres dècades. El 1975, els més grans de 64 anys eren encara només el 10% de la població. Aquest retard respecte d'altres països més avançats arrenca de lluny: a principis del segle XX l'esperança de vida a l'estat espanyol era de 35 anys, mentre que a d'altres països ja havien superat els 50.

Les projeccions demogràfiques més fiables plantegen que la població més gran de 65 anys es pot situar al voltant del 20% de la població en els propers 15 anys. Això no té res a veure amb les projeccions a 50 anys que es van fer a finals dels 90, quan més accelerat estava el ritme d'envelliment de la població, que situava a l'estat espanyol en posicions récord en fer una projecció linial durant un llarg període de temps. Per descomptat, el catastrofisme d'aquelles projeccions ha estat desmentit pels fets repetidament, any rere any, però sembla que els "experts" no es volen assabentar. La situació actual de l'estat espanyol és d'un nivell similar al de la mitjana europea, inferior fins i tot a països de pes com Alemanya o Itàlia.

La sostenibilitat de la Seguretat Social

Quan parlen de la caixa de les pensions, de la sostenibilitat dels comptes de la Seguretat Social, els "experts" tenen en compte, principalment, una sola relació: la relació que hi ha entre població en "edat productiva" (en edat de poder treballar) i població en "edat improductiva". Però tan important com aquesta qüestió són tants altres factors: la productivitat (encara als anys 70 hi havia una part important de la població activa ocupada al camp, molt poc productiu); l'atur forçós (els 4 milions d'aturats són una força de treball que el sistema desaprofita); la baixa taxa d'ocupació femenina (a l'estat espanyol és del 53%, per sota de la mitjana europea del 60%); l'economia submergida (hi ha un frau fiscal de l'ordre de 38.000 milions d'euros l'any, el que representa el 30% del pressupost de la Seguretat Social del 2011!).

Però a més a més, si comparem la despesa en pensions en relació al PIB, l'estat espanyol (8%) se situa clarament per sota de la mitjana de la UE (12%), per sota del 13% de França, Holanda i Alemanya, del 14% d'Austria i del 15% d'Itàlia.

El mirall de la "reforma Sarkozy"

És evident que l'alarmisme al voltant de l'estabilitat del sistema públic de pensions és part d'una campanya d'assalt al pastís de la Seguretat Social per part de la banca i els mercats financers. El passat mes d'octubre, la majoria de dretes al Senat francès, alhora que aprovava la reforma de les pensions de Sarkozy, va votar una esmena a favor d'abordar un "canvi sistèmic", del sistema de repart (com el que tenim aquí) a un altre per capitalització (com als EUA). L'esmena és força reveladora sobre els plans de la burgesia amb aquesta qüestió. Els sindicats i l'esquerra francesos denuncien que la "reforma" de Sarkozy és un primer pas. Ara es beneficia als fons de pensions i als bancs a través del foment de les pensions complementàries, sobre la base d'un sistema públic (retallat) de repart, per més endavant introduir el sistema per capitalització (els treballadors dels EUA tenen una tràgica experiència amb això: han vist com les seves pensions s'evaporaven d'un dia per l'altre amb l'esclat de la crisi).

Lluís Perarnau