El tòpic de l'eficàcia

Ignacio Zubiri catedràtic d'Hisenda. Universitat del País Basc

El País 6-11-10

Guiar-se per criteris simplistes i llocs comuns no és la millor via per prendre decisions correctes. Un d'aquests tòpics és que el sector privat és més eficient que el públic perquè pot proveir serveis de la mateixa (o més) qualitat a un cost menor. En realitat, quan es privatitza la producció d'una prestació pública s'ha de pagar, a més del cost del servei, el benefici del productor. Això encarirà la prestació, a no ser que l'empresa privada prengui mesures reductores del cost com pagar menys a qui presta el servei, proveir-lo amb personal menys qualificat, limitar-se a acceptar usuaris que no siguin cars o produir només prestacions barates. Aquests comportaments s'han donat en, per exemple, la producció privada de sanitat o educació. Molts cops l'elecció entre producció pública i privada és una elecció entre provisió més barata i de menor qualitat o més cara i de més qualitat.

Hi haurà qui argumenti que la competència impedirà prestacions més baixes i forçarà reduccions de costos. Això és tan poc probable que qui ho afirmi haurà d'aportar alguna evidència més enllà de la fe en aquest punt. En tot cas, en els serveis socials molts cops les empreses es limitaran a competir per concessions públiques que poden acabar sent atorgades amb criteris diferents dels de l'eficiència. D'altra banda, la competència per usuaris pot ser reduïda (per l'excés de demanda i els costos d'entrada per a noves empreses proveïdores) i limitar-se al preu. Màxim quan, pel seu estat físic o la inferència familiar, molts usuaris no es podran queixar de la qualitat. A més, segons com es faci, la privatització pot acabar creant nivells d'atenció diferents per a pobres (finançat amb diners públics) i rics (subvencionat amb diners públics i completat amb diners privats).

L'òptim seria, aleshores, no privatitzar els serveis socials (...).