Presentació

En una ocasió, tot referint-se a l´experiència meta-teatral a Hamlet, Josep Palau i Fabre va definir-la com la contemplació d´”un mirall que ens mira” (El Mirall Embruixat, 1962). Aquesta és, sens dubte, una definició ben vàlida del conjunt de l´obra de William Shakespeare: un corpus teatral en el qual cada època de la cultura ha trobat claus per a llegir-se i interpretar-se a si mateixa. Així ha estat des del segle XVII, moment en el qual va començar a recopilar-se, estudiar-se i adaptar-se el llegat del dramaturg. Erudits de la il.lustració, poetes i teòrics del Romanticisme, filòsofs del segle XX: tots ells han rellegit les obres de Shakespeare per a trobar-hi elements de reflexió a l´entorn del poder, el desig, la identitat i el llenguatge. Si la modernitat ens sembla estar continguda a les obres de Shakespeare, és justament perquè en el seu teatre ja es van tractar totes aquestes qüestions d´una manera ben viva i dinàmica, atractiva tant per als humanistes de l´època com per al gran públic.

L´extraordinària vitalitat d’aquest llegat no s´ha donat únicament a través de la representació teatral. Una obra que fou originalment pensada no pas per ser llegida, sinó per a ser dita i actuada, ha accedit a la universalitat en forma impresa, disseminada a través d’edicions, compilacions i traduccions fetes en els formats més diversos. Els canvis en la interpretació d’aquest material teatral i bibliogràfic ens parlen de diferents moments en la mentalitat de la nostra civilització. I a un nivell més directe, més personal, Shakespeare continua oferint-nos un repertori variat i divers, posat en boca de desenes de personatges vius i expressius, mentre ell sembla mantenir-se sempre, com a subjecte individual, fora del nostre abast.

 

Joan Curbet Soler, Departament de Filologia Anglesa i Germanística

Campus d'excel·lència internacional U A B