Skip to Content

Xavier Montsalvatge

Universitat Autònoma de Barcelona

Anyada d'efemèrides

En el lapse de només vint anys creixé a Catalunya un grup de músics ben esponerós. La cultura d’aquells anys fou singularment tan activa que afavorí en la música un desenvolupament sorprenent. No va ser gràcies al context polític, ni tampoc a la inexistent estabilitat social, que aquell repuntar en l'afecció musical fou possible. Tampoc va ser la iniciativa pública la que propicià aquella florida. Només cal anomenar-ne alguns, des de la seva data de naixença, per adonar-se que aquell va ser un període singularment afortunat: Joan Massià (1890), Joan Gibert (1890), Francesc Costa (1891), Mercè Plantada (1892), Frederic Mompou (1893), Agustí Grau (1893), Eduard Toldrà (1895), Robert Gerhard (1896), Manuel Blancafort (1897), Ricard Lamote (1899), Conxita Badia (1897), Gaspar Cassadó (1897), Xavier Gols (1902), Pere Vallribera (1903), Joaquim Homs (1906), Lluís Ma. Millet (1906), Emili Grau (1911), Joan Pich Santasusana (1911), Xavier Montsalvatge (1912), Joan Comellas (1913), Maria Canals (1913), Carles Suriñanch (1915)...

Queden fora de la llista molts més. Ens limitem només a aquells amb qui Xavier Montsalvatge es relacionà repetidament, i que cità en els seus Papers autobiogràfics (1991). La projecció de la seva música, tant a casa nostra com a l'estranger, és inseparable del seu tarannà personal, de la seva mirada penetrant i precisa, de la bonhomia enjogassada d'aquell que es sap dotat de la murrieria justa, d'un home que estimava la vida, positiu. Alhora, en Montsalvatge hi trobem un dels grans testimonis de la vida musical barcelonina: exercí la crítica musical, a Destino i La Vanguardia, entre d'altres. Des de la seva infantesa no es perdia concert. Una de les seves primeres crítiques va ser l'estrena del Concierto de Aranjuez de J. Rodrigo, el 1940.

Montsalvatge es formà a Barcelona, sota els mestratges de Morera i de Lluís Millet, i del violinista Costa. Aconseguí alguns premis abans del 1936, quan tot just començava la seva carrera com a compositor. La desfeta de la guerra civil dispersà tots aquells músics, molts marxaren a l'exili, altres hagueren de sotmetre's a una penosa depuració. Deia Montsalvatge que els qui es quedaren hagueren de moure's en una penosa autarquia. La seva va ser una de les poques veus que restaren al país, en mig d’una mancança de deixondiment cultural va saber obrir pas a una música desacomplexada, amb ganes de ser escoltada i fruïda.

La seva obra arrenca de l'actitud antiromàntica dels anys trenta. Ell mateix va reconèixer que es rebel·là contra l'orientació dels seus mestres modernistes, allunyant-se del wagnerisme i alhora mostrant-se refractari a qualsevol propensió folklorista. França va ser sempre el seu referent: descobrí París l'any 1933, excitat per un ambient molt més obert i iconoclasta que la Barcelona de l'època.

El 1945 amb la composició de les Canciones negras va donar el pas cap a la difusió internacional de la seva música. El que a vegades s'ha denominat com a "música antillanista" no era una altra cosa que una sortida al casticisme que dominava a la música espanyola d'aquells anys. Montsalvatge explica la seva actitud amb una frase de Bergamín: "Volver no es necesariamente volver atrás". A partir d’aquí, l’evolució del seu llenguatge passar des del Cant espiritual, a obres referencials com la Simfonia mediterrània, al repertori de cambra i peces per a piano com la Sonatine pour Yvette, al llenguatge més punyent de les Cinc invocacions al crucificat, el profund Sum vermis verdaguerià, les seves òperes –El gato con botas, Una voce in off, Babel 46– o la Simfonia de Requiem.

Més que escollir un aplec de les seves obres –difícil d’escollir-ne unes poques–, el que resultaria més suggerent seria reviure els intercanvis artístics que són propers als nostres dies. Montsalvatge va saber conviure i fruir de la vida musical del seu temps. Els intercanvis personals possiblement fou el que va articular l’activitat barcelonina, en uns anys en què la música es podia haver reduït només a un acte social d’ornament.

El millor exemple el trobem als seus Papers autobiogràfics, en els que desgranà amb sinceritat i justesa de mots la vida musical del seu temps. La referència a Manuel Blancafort, Eduard Toldrà i Frederic Mompou, de qui aquest any també es celebren efemèrides, la podem conduir a través de la pròpia vida de Montsalvatge.

"Admirava Blancafort i conèixer-lo em va causar certa emoció. Hi trobava la imatge de l'enfant terrible (certament, estava molt lluny de ser-ho), un dels primers que van esquivar en el seu moment el "tornado" wagnerià, estètica que va inundar la consciència musical del país. […] En la maduresa, Manuel Blancafort va perdre la seva voluntat renovadora en benefici d'un estil més equilibrat i sòlid, neoclàssic amb tendències romàntiques".

Montsalvatge va començar a tractar Mompou a l'Institut Britànic de Barcelona. "Alt, fi, distingit, circunspecte, com si flotés en el buit, em va fer l'efecte d'un artista famós, distant i una mica altiu (si el primer d'aquests tres adjectius li esqueia, els altres dos no)". Amb el temps, acabaria sent un dels seus amics més íntims. Mompou, juntament amb Blancafort, representaren "la tendència renovadora però no iconoclasta".

"Toldrà, músics preponderant, gran persona, em va demostrar sempre un autèntic afecte que era àmpliament correspost. Havia dirigit el meu Calidoscopi, la Partita 1958, el Poema concertante, el Concerto breve, i moltes vegades les Canciones negras. Quan va morir vaig tenir la sensació d'haver perdut un amic entranyable".

 

Honoris Causa per la UAB: "Un títol que mai no vaig imaginar poder aconseguir"

El 22 de maig de 1985 Xavier Montsalvatge va ser investit doctor honoris causa per la UAB. El va apadrinar el Dr. Francesc Bonastre. L'acta va incloure la interpretació d'obres seves a càrrec de la soprano Carme Bustamante i el pianista Albert Giménez Atenelle. A les seves memòries, Montsalvatge semblava treure's una espina de la seva joventut, quan els seus amics estudiaven a la universitat mentre ell es dedicava a "una cosa tan estranya com la música", un fet que el feia sentir marginat.

Anys després, acollia a casa seva les primeres promocions d'estudiants de la llicenciatura de Musicologia. Les xerrades, les classes pràctiques més disteses que es puguin imaginar, s'estenien tota la tarda –algun cop fins ben entrada la nit–. En elles explicava anècdotes amb una gràcia que les feia sempre ben vives. Era antològica la manera com referia l’estrena del Concerto de Falla amb Wanda Landowska al Palau de la Música: Falla, amb les mans al cap , amb una prosòdia gaditana: “ !No hemo dao ni una, ni una! ”. O un sopar que va oferir a François Poulenc, en el qual, a altes hores de la nit, el compositor francès va veure xampany amb una sabata de Rosa Sabater.



Francesc Cortès
Departament d'Art i Musicologia
UAB
Compositors independents de Catalunya (CIC) D'esquerra a dreta: Robert Gerhard, Agustí Grau, Joan Gibert Camins,
Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Baltasar Samper i Ricard Lamote de Grignon. Hi falta Frederic Mompou. (1931)