La teuleria del Mas Plaja

Us trobeu davant del Mas Plaja. Aquest probablement fou el Mas Vilanova, reanomenat al Segle XIII amb el cognom Plaja. Aquest fou un militar oficial del rei de Castella, provinent de Cantàbria, amic dels oficials reials empordanesos Cruïlles i Rocabertí. Un cop acabada la victoriosa campanya militar al Rosselló, el Rei l’hi atorgà un mas en propietat, pel que mai pagarà impostos ni al regne ni a l’església.

Els Plaja foren una de les famílies mes innovadores a les darreries del segle XVII, ja que foren de les primeres en dedicar-se a la incipient indústria del suro. Al segle XVIII la producció de suro fou tant important a les Gavarres que esdevingué el motor de la puixança econòmica de tota la zona. Amb aquesta nova empenta, milloraren les comunicacions i es refermà la importància del Camí Ral, augmentà la població de Fitor i s’ampliaren els masos de la zona.  Tot aquest creixement  feu créixer la demanda de material de construcció, i al Mas Plaja s’instal·la una rajoleria que s’especialitzà en la fabricació de teules.

Aquesta teuleria, avui reformada la podeu trobar en el camí que duu cap al mas. Aquestes rajoleries tenien diferents espais de treball (ROCAS, inèdit). La matèria bàsica, l’argila, era recollida pel mateix rajoler en una terrera propera, a l’hivern amb magalls, pales i cabassos. Perquè l’argila estigués apunt per ser treballada calia picar-la amb una maceta i trencar els terrossos. Tot seguit s’estenia i es xafava amb una maça de fusta o un roleu per convertir-la en pols. El pas següent necessitava de l’aigua d’algun pou proper: es barrejava en les basses del saplà l’aigua amb les argiles. L’aigua es deixava evaporar i si afegia sorra per espessir la barreja. Seguidament, amb l’ajuda dels motlles s’anava treballant d’acord amb el material que es volia obtenir. El material resultant es col·locava a l’era després d’escampar-hi sorra fina perquè el fang no s’hi enganxés. Quan les peces estaven prou seques s’aixecaven, recolzades les unes amb les altres, perquè s’assequessin millor. Quan arribava el moment d’enfornar l’obra, es feia a través de la portella del forn; pel procés d’enfornar i desenfornar calien dos persones. L’obra es col·locava d’una manera especial sobre la graella i el foc es preparava a sota. La graella s’havia d’emplenar tota perquè la cuita funcionés, cosa que amb un forn de grans dimensions no sempre era fàcil. Un cop l’obra s’havia enfornat amb trencadís de rajol es feia un teulat i es tapaven alguns forats amb boles d’argila (CARRERAS, 2002). Aquest s’alimentava contínuament a través de la fogaina mentre durés la cuita. Primerament es feia un “foc petit” per escalfar les peces de mica en mica i eliminar la humitat que queda en el forn. Els primers dos dies es cremaven troncs per fer pujar la temperatura a poc a poc, aquest procés és molt important ja que s’ha d’anar guanyant a poc a poc escalfor sinó la cuita podia sortir defectuosa. Des del damunt del forn anaven controlant la cuita, el color dels trossos de rajol van indicant el procés de cocció i quan aquest arriba a la fi. Quan es volia apagar es deixava de tirar-hi feixines i es tapaven els fogars del forn. Es tapaven amb totxo massís, fang, sorra i cendra. No es podien deixar cap forat, sinó la fornada es refredava massa ràpidament i les peces s’esventaven. Ara ja només feia falta deixar refredar durant uns dies l’obra. Normalment aquests forns feien unes tres cuites a l’any, ja que tot el procés tenia una durada de 15 dies i només es feia en els mesos calorosos de març a octubre. La resta de l’any es dedicava a preparar el material necessari.

...a més a més: Els forns d'obra a les Gavarres

Per saber-ne mes:

Video. Programa El Medi Ambient: Els forns de terrissa i la conservació del sotabosc. TV3 

Jordi Gamero (2008) La cocció de rajols a les Gavarres. Revista del Baix Empordà, 20.

Carreras, J. (2002). Els forns tradicionals de ceràmica de la Bisbal. Monografies d’història de la construcció, 5. Editen Col·legi d’aparelladors i arquitectes tècnics de Girona, Universitat de Girona (Departament d’arquitectura i enginyeria de la construcció) i la Diputació de Girona. Girona.

Casanovas, M. A.; Noguera, P.; Rocas, X. (2002).  Enrajolats. La Bisbal (1839-1980). Ajuntament de La Bisbal d’Empordà. La Bisbal d’Empordà.

Rocas, X. Rajoleries: localització i distribució interna. Museu de la Terracotta de la Bisbal d’Empordà. Inèdit. (Museu de la Terracotta de la Bisbal d’Empordà).

VV.AA (1997), Associació d’Acció pel patrimoni. Inventari del patrimoni etnològic del massís de les Gavarres: Gavarres, Memòria i Futur (1994-1997). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. IPEC.

Joan Botey:  Finca de fitor

El Mas Plaja (SAPPO)

 

 

 

Situació:

Mostra E-Ruta Dolmens de la Serra de Cals en un mapa més gran

       

Col·laboren:

  

Campus d'excel·lència internacional U A B