Reinvidicant la Il.lustracció

El dibuix es considerava una expressió artística de menys valor que no pas la pintura o l’escultura, però el cert és que actualment aquesta branca cada cop està prenent més importància. Noms d’il·lustradors es comencen a sentir i a valorar com a artistes de rellevància i els seus originals es paguen tant com qualsevol altra obra i les seves publicacions s’adquireixen amb el delit que abans hom adquiria un gravat o un oli.

En la mostra es pretén reivindicar el valor de la il·lustració ja que, es realitza per les mateixes mans que la pintura. Les revistes que es mostren es varen il·lustrar per importants creadors de l’època com Ramon Casas, Alexandre de Riquer o Santiago Rusiñol, més coneguts per altres producció que no pas per la que es mostra aquí.

La tècnica de la il·lustració no es troba tan allunyada de la pintura. En ambdues l’artista ha d'idear, compondre la imatge i posteriorment plasmar-la. Si s’intenta diferenciar les modalitats per tècnica, veiem que tant la pintura com la il·lustració necessiten una base de dibuix, l’apreciació dels volums i la capacitat de plasmar-los de manera que s’entenguin. L'únic que les diferència bastament és el suport.

Així doncs, perquè considerar una il·lustració de menor vàlua que una pintura?
Potser el dilema va néixer en el mercat. Una il·lustració era fàcilment adaptable i reproduïble en formats independents als clàssics del món de l’art i això la feia accessible a més gent, perdent la seva unicitat. Aquest fet, però, fou aprofitat pels autors per a publicitar-se i fer-se arribar a tots els nivells.

Publicar en una revista il·lustrada es veia pels artistes, una forma de promoció i de guanyar un sou dedicant-se a la seva professió. No obstant això, per a poder arribar a aconseguir un nivell ple en la tècnica, aquests l’havien d'evolucionar. Perquè funcionessin les il·lustracions, hagueren d'adaptar-les al mitjà, essent creades a partir de tècniques fàcilment reproduïbles per les impremtes, com podien ser el treball de línia, les tintes planes i les trames. També havien d'apropar-se al mitjà de comunicació, havent d'adoptar la síntesi, la fàcil comprensió i el màxim atractiu com la seva base.

 

 

LUZ. 1897-1898. Barcelona. Números: 1,2,5, 6,7, 9; 2a època, 1898.

Precedent de les revistes “Quatre gats”, “Pel i Ploma” i “Joventut”. Va servir com a portaveu del modernisme decadentista més radical. Un tret que ho identificava fou el format extremadament allargat que contrastava amb els formats estàndard de les altres publicacions de l’època.
Dins de les seves 12 pàgines s’hi combinaven il·lustracions, fotogravats i textos amb la mateixa rellevància.
Les seves cobertes amb capçaleres que, en la majoria de casos, s’interrelacionaven amb les il·lustracions, en general, de caràcter molt gràfic, foren estendards que mostraren la novetat de la mà d’artistes contemporanis de l’època entre els quals hi havia Santiago Rusiñol o Alexandre de Riquer.

 

 

UN ENEMIC DEL POBLE: FULLA DE SUBVERSIÓ ESPIRITUAL. 1917-1919. Barcelona. Número: 9, desembre de 1917 i número 16, març de 1919.

Va ser una iniciativa de Joan Salvat-Papasseit. Abraçant el progressisme social i l’anarquisme fortament influenciat per Nietzsche, aquesta va ser la publicació a la qual s’encarregà d'estampar alguns dels primers poemes avantguardistes; entre ells “Columna vertebral: sageta de foc” o “54045”.
Les fulles -cada número consistia en una fulla de paper-  treballaven la creació de la imatge a partir de la lletra, jugant amb la combinació d'imatges de traç avantguardista i noucentista i composicions de text que variaven des de l’interlineat fins a la disposició trencadora de l’espai escrit com iniciaren els poemes avantguardistes.

En contrast amb les imatges de portada, es trobava la capçalera, sòbria i estrictament tipogràfica, que se situava sempre en el mateix espai de la coberta, però amb font canviant.

 

 

PAPITU. 1908-1937. Barcelona. Números: 10,16, 24, 26, 47, 48, 49 de 1909; 61, 74, 84, 96, 107 de 1910; 120, 124 de 1911.

Setmanari humorístic i satíric d’ideologia catalanista d’esquerres fundat pel dibuixant Feliu Elies (Apa) que el va dirigir en la seva primera fase de menys èxit però amb més substància (1908-1911) en què es combinaven crítiques vives amb un toc eròtic. En abandonar Feliu Elies, l’èxit del setmanari va anar augmentant, però la qualitat va minvar, passant -s'ha dit- del to eròtic a la pornografia insubstancial fins als últims números on se l’intentà revifar donant-li una altra orientació.

Les cobertes ocupades totalment per imatges satíriques o eròtiques a una sola tinta treballades a partir de línia, tinta plana i trames per a aconseguir diferents tons de gris, s’imprimirien, a partir dels anys 30, amb tinta negra i vermella que encarnaria els cossos femenins protagonistes en tots els números.

 

Text de Itziar Badenas Rué

Campus d'excel·lència internacional U A B