Juan Ramón Jiménez

juan ramon jimenez mantecon

 

 

Juan Ramón Jiménez Mantecón
(Moguer, 1881 – San Juan de Puerto Rico, 1958)

 

 

Juan Ramón Jiménez és una figura clàssica de la literatura espanyola del segle XX. Va deixar la carrera de Dret i també la Pintura per a dedicar-se a la literatura, influenciat per Rubén Darío i els simbolistes francesos. Patí diverses crisis de neurosi depressiva i fou ingressat a França i a Madrid en diferents ocasions. S’instal·là definitivament en aquesta darrera ciutat, encara que va realitzar múltiples viatges als Estats Units, on es va casar el 1916 amb Zenobia Camprubí. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, s’exilià a Amèrica. A Puerto Rico rebé la noticia de la concessió del Premi Nobel de Literatura el 1956 per l’obra Platero i jo.

 

La crítica divideix la seva trajectòria poètica en tres etapes:

  • Etapa sensitiva (1898-1915): marcada per la influència de Bécquer, el Simbolisme i el Modernisme. En els seus poemes predominen les descripcions del paisatge, els sentiments, la melangia, la música i el color, els records i els somnis amorosos. Es tracta d’una poesia emotiva i sentimental on es detecta la sensibilitat del poeta mitjançant el perfeccionisme de l’estructura formal.

  • Etapa intel·lectual (1916-1936): descobriment del mar com a motiu transcendent. El mar simbolitza la vida, la solitud, el plaer, l’etern temps present. Inicia també una evolució espiritual que el porta a cercar la transcendència. En el seu desig de lliurar-se davant la mort s’esforça per assolir l’eternitat, que cerca aconseguir mitjançant la bellesa i la depuració poètica.

  • Etapa verdadera (1937-1958): tot el que va escriure durant el seu exili americà. El poeta va continuar replegat en sí mateix en la recerca de la bellesa i la perfecció. Acaba escrivint una poesia bastant mística, identificant-se amb Déu. El llenguatge poètic es transforma en un vehicle de comunicació poblat de múltiples neologismes.

 

L’obra poètica de Juan Ramón Jiménez és molt nombrosa, amb llibres que al llarg de la seva vida –en un afany constant de superació— rebutja o dels quals només en salva algun poema, gairebé sempre retocat en successives seleccions. Les obres es caracteritzen per una constant cerca de la veritat, un objectiu que l’equipara amb els científics de la seva època. Un bon exemple d’aquest pont entre la ciència i la poesia és el poema en prosa que va dedicar a Santiago Ramón y Cajal, metge coetani del poeta i premi Nobel de Medicina 1906 per la troballa dels mecanismes que governen la morfologia i els processos connectius de les cèl·lules nervioses.

Campus d'excel·lència internacional U A B