Ernesto Cardenal

ernesto cardenal martinez

 

Ernesto Cardenal Martínez
(Granada, Nicaragua, 1925)

 

 

Ernesto Cardenal va estudiar Literatura a Managua i Filosofia i lletres a Mèxic. Més tard, de 1947 a 1949, va continuar els seus estudis a Nova York i, entre 1949 i 1950, va viatjar per Europa. Compromès políticament amb els conflictes socials del seu país, des del 1954 participa en les lluites contra el dictador Somoza. Al 1965 és ordenat capellà, resideix durant un temps en un monestir dels Estats Units i funda una petita comunitat contemplativa a l’arxipèlag de Solentiname (Nicaragua). Al 1979, amb el triomf de la revolució sandinista, és nomenat ministre de Cultura, càrrec que va exercir fins al 1988.

L’obra de Cardenal és col·loquialista i, alhora, profundament lírica. La seva poesia, una de les més sòlides i reconegudes de l’Amèrica Llatina, es sustenta en el llegat del modernisme nord-americà, però amb influències de la cultura popular o de les tradicions religioses i científiques, mitjançant un vers clar però de gran impacte.

Cardenal pertany a un brillant grup de poetes, entre els quals destaquen Coronel Urtrecho, Pablo Antonio Cuadra i Joaquín Pasos. Ja en els seus primers llibres, La ciudad deshabitada (1946) i El conquistador(1947), mostra la seva inclinació per una poesia narrativa i èpica. En vers lliure, amb una ironia i un sentit màgic del que és quotidià, la seva millor poesia capta la intensitat de la vida moderna i s’inspira en el seu compromís cívic i experiències religioses: Hora cero (1960), Epigramas (1961), Gethsemani Ky (1960), Salmos (1964), Oración por Marilyn Monroe y otros poemas (1965), El estrecho dudoso (1966) i Homenaje a los indios americanos (1969) són algunes de les seves obres poètiques més representatives. A partir dels anys setanta la seva poesia es radicalitza i es torna instrument d’acció política. D’aquesta època destaquen: Canto nacional (1972), Oráculo sobre Managua (1973), Tocar el cielo (1981) o Vuelos de victoria (1984).

A la seva darrera etapa poètica figuren títols com: Los ovnis de oro (1988), Cántico cósmico (1989), Telescopio en la noche oscura (1983), Antología nueva (1996), Versos del pluriverso (2005), El celular y otros poemas (2012), Hidrógeno enamorado (2012) i Somos polvo de estrellas (2013). A tots ells l’autor analitza la vida des d’un punt de vista científic i filosòfic.

 

El poema Cántico cuántico (1989) és una de les obres més eminents de Cardenal. Aquest extens poema conjuga tècnica i musicalitat per crear una obra de gran valor estètic. Una obra que presenta una visió holística de l’univers, una evolució de la matèria cap a l’esperit, de l’animal cap a l’humà, que es fonamenta en tots els avenços de la ciència: la física quàntica, l’astronomia, la biologia, la teoria de la relativitat... Cardenal repassa, coordina, superposa i destaca els coneixements més significatius de la humanitat i les seves pròpies experiències per explicar la natura i el sentit del cosmos i de la vida.

Campus d'excel·lència internacional U A B