PERE CALDERS I EL SEU TEMPS

El Grups d’Estudis de Literatura Catalana de la UAB ha organitzat el II Simposi Pere Calders i el seu temps. Aquesta exposició vol ser un complement als actes que se celebren. La trobada científica és continuació de la que es va fer el novembre de l’any 2000 i els resultats de la qual es poden llegir en el volum Pere Calders i el seu temps (2003) editat a cura de Carme Puig Molist a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Coincideix a més, aquest cop, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor, la qual cosa fa que tot plegat esdevingui també un homenatge.

Pere Calders és, sens dubte, un dels escriptors més importants de la literatura catalana contemporània. Tant per la seva activitat com a novel·lista –amb títols tan significatius com L’ombra de l’atzavara (1964) i, especialment, Ronda naval sota la boira (1966)– com pels seus contes, recollits en llibres com Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil i altres contes (1978), entre d’altres. És ja tot un clàssic. Entre altres coses ha estat capaç de fer-nos veure que el conte no és pas un gènere menor, sinó que té unes característiques pròpies que el converteixen en una peça literària extraordinàriament subtil i tècnicament molt afinada. En aquest sentit segueix perfectament la tradició d’escriptors com Joaquim Ruyra o Josep Carner, però al mateix temps la sap situar al centre neuràlgic de la modernitat literària de l’època que va viure.

A través de la seva obra descobrirem la realitat des d’una perspectiva que dóna presència a l’element insòlit, el qual ens apareix amb tota naturalitat. Així mateix ens familiaritzarem amb uns personatges del tot quotidians, els quals han d’aprendre a assumir aquestes situacions. Al darrere no hi ha simplement un joc d’enginy més o menys divertit (que també hi és, certament), sinó la creació de tot un món narratiu (d’aquí la importància de la figura del narrador o de la utilització precisa de determinats recursos literaris) i la capacitat per fer-nos reflexionar sobre les contradiccions i vicissituds de la nostra pròpia realitat. En les novel·les, a més, s’hi afegeix la reflexió sobre la condició del gènere en uns termes que fan que la seva obra sigui extraordinàriament moderna i innovadora, sense perdre aquell component narratiu que fa que sigui també perfectament llegidora.

Aquest cop, el simposi –i també l’exposició– se centren en els anys 30, els anys dels inicis de Pere Calders com a escriptor. Hi repassarem la formació del contista en llibres com El primer arlequí (1936) i en novel·les com La glòria del doctor Larén (1936) o Gaeli i l’home déu (finalista el 1938 del premi Crexells i que no va ser editada fins al 1986). També farem un repàs a la seva obra memorialística (Unitats de xoc, 1938) i a l’activitat en aquells anys com a articulista i dibuixant. L’exposició vol ser un bon mostrari de tot plegat.

La Universitat Autònoma de Barcelona, a proposta de la Facultat de Lletres i del Departament de Filologia Catalana, va concedir l’any 1992 a Pere Calders el grau de Doctor Honoris Causa. En agraïment, l’escriptor va cedir a la universitat el seu arxiu personal. No cal dir que aquest material d’arxiu és una font importantíssima per a l’estudi de la seva obra i també, és clar, per a aquesta exposició. En l’acte d’investidura, la presentació per part de la universitat va anar a càrrec del professor Jordi Castellanos, membre del comitè organitzador d’aquest simposi, el qual malauradament ens va deixar ara fa unes setmanes. Valgui –també com a homenatge– aquest fragment del seu discurs de presentació:

Perquè, més que el descrèdit del real, allò que pretén Calders és situar-se –situar-nos– davant totes les possibilitats, però des del límit; fer-nos-el present, el límit, perquè és precisament en la construcció del límit on l’home adquireix la perspectiva de comprensió més ampla i una acceptació intel·ligent de la realitat que permet de navegar entre les possibilitats contingudes en el real i els seus simulacres. Com ens recorda el pròleg a Ronda naval sota la boira: una novel·la que s’explicita no com a imitació del real sinó com a simulacre, àdhuc del propi gènere novel·lístic; és a dir, com allò que és la literatura per a Calders, la més perfecta invenció humana destinada no pas a retratar la realitat sinó a explicar-la. [...]

Som, doncs, davant d’un escriptor que encara la vida sense prejudicis, que no parteix d’una ratlla divisòria que exclou possibilitats humanes, sinó que mira d’obrir horitzons de comprensió més enllà de la realitat convencional que admetem com a certa i segura i que, massa sovint, a més de desfer-se’ns entre els dits, ens fa tornar escèptics o infeliços: «Mirar les coses com són, no tal com les veiem», ens deia ja als anys trenta. I això implica la construcció de tota una literatura plenament conscient de la perspectiva, de l’angle de visió. Sigui el conte, la novel·la, la crònica o el periodisme.


I Castellanos acabava el discurs amb una idea ben clara:

Vós, Pere Calders, sou, en la vostra professió d’escriptor, un exemple d’exigència; i, amb el vostre compromís d’humanitat i de civisme, portat fins a les últimes conseqüències, ens heu ajudat a reconstruir aquest passat com a memòria viva. Aquest és el mestratge que una institució com la nostra no pot sinó assumir amb tota la seva integritat.


De ben segur que aquest mestratge –el de Pere Calders, però també el de Jordi Castellanos– ens poden ser a tots plegats d’una utilitat enorme, tant a l’hora d’entendre la literatura com el món que ens envolta.

Jaume Aulet
Departament de Filologia Catalana
Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània

Campus d'excel·lència internacional U A B